|
DURAN I LLEIDA I EL SUBSIDI AGRARI ANDALÚS
dimarts 18/octubre/2011 - 05:06 862 3
Duran i Lleida ha dit que mentre els catalans suportem un espoli fiscal de Maria Santíssima, els andalusos i els extremenys treballen tres mesos i els nou restants se’ls passen al bar gràcies al PER.
L’ira de la majoria dels partits catalans i de tots els espanyols ha estat enorme. I és que Duran no podia dir de cap manera que els subvencionats andalusos o extremenys s’estan al bar o no. Hi deu haver de tot. N’hi ha que són al bar. N’hi ha que són a casa mirant la tele. N’hi ha que van a caçar. N’hi ha que van a fer gimnàstica. I potser fins i tot n’hi ha que aprofiten l’oci per llegir. Duran té prejudicis.
Perquè el que no se li pot discutir a Duran és que hi ha la tira d’andalusos i extremenys que cobren del PER i viuen de gorra. I si això és veritat i és indiscutible, l’únic que cal discutir de l’afirmació de Duran és si van al bar o no.
M’ha fet gràcia que un dels que hagi contestat amb més contundència les paraules de Duran hagi estat Alfonso Guerra. I consti que a Alfonso Guerra jo li tinc una certa simpatia perquè és enginyòs, perquè li agrada Machado i perquè li agrada Mahler i això a Espanya ja és molt agradar. Però, a l’hora, no puc deixar de recordar que els casos de corrupció del PSOE van començar amb el cas Juan Guerra – un tràfic d’influències brutal – i que, malgrat el temps que ha passat, Alfonso Guerra continua vivint de la política com si res. Quines lliçons morals ens pot donar un individu així?
Guerra ha vingut a dir que mentre els andalusos que cobren el PER són pobres, Duran a Madrid s’està en un dels hotels més luxosos. Vaja. Jo crec que és inacceptable que els diputats dels partits perifèrics, sinó els diputats perifèrics en general i en especial els catalans i els bascos, no només s’estiguin en hotels de luxe, sinó que haurien de dormir sota un pont. Perquè com tothom sap els diputats del PP i del PSOE a Madrid viuen tots en campings de la comunitat autònoma madrilenya. Només Duran viu a un hotel de luxe.
La ministra de defensa Chacón (ha, ha, ha) diu que mentre ells – els del PSC-PSOE- intenten una i altra vegada que hi hagi pau entre les espanyes, CiU i el PP juguen la carta de la desunió criticant-se els uns als altres. Del PER i de l’espoli fiscal que pateixen els catalans no n’ha dit ni mu perquè és un tema que es veu que no l’interessa.
De tot el que s’ha dit sobre aquest tema, però, el més sensat li he sentit dir a una senyora castellanoparlant que va trucar al programa “Catalunya opina”. Aquesta senyora deia que tots plegats vivim instal.lats en la cultura de la subvenció i que a Andalusia i Extremadura la gent aprofita les oportunitats que té i a Catalunya fa el mateix. És exacte. Perquè que Andalusia i Extremadura siguin dues societats delirantment subvencionades no vol dir que la societat catalana no s’amorri a la mamella tant com pugui a les subvencions i que, per tant, si tinguès les oportunitats que tenen els andalusos i els estremenys per a viure sense treballar no féssim el mateix.
Jo recordo que quan era el president de CDC-CV vaig visitar totes les entitats del districte per tal d’oferir-els-hi la meva col.laboració, per tal d’escoltar les seves idees i inquietuds, etc...i el vaig trobar amb la sorpresa – per a mi fou una sorpresa enorme – que totes – TOTES!- les entitats del districte em van demanar diners. Jo, que tinc una mentalitat liberal i botiguera, ho vaig trobar escandalòs.
Primer, perquè considero que les entitats han de ser autosuficients econòmicament. Segón, perquè considero que han de ser independents políticament. I tercer perquè sabia que abans de la guerra civil efectivament les entitats catalanes, la societat civil, era autosuficient i independent. I em vaig trobar en que tota aquella gent ara el que volien ser eren pseudofuncionaris. I això desgraciadament continua igual o sigui que està fora de lloc treure massa pit davant dels extremenys o dels andalusos. Crec que si els nostres avis veièssin aquestes coses els hi cauria la cara de vergonya.
Els catalans caiem sovint en l’error de voler-nos comparar amb els espanyols perquè, és clar, sovint amb la comparació hi sortim guanyant. És el que fa Pere Quart en el seu poema “Assaig de càntic a la taverna” en el que contesta el “Assaig de càntic en el temple” de Salvador Espriu en que aquest utilitza adjectius duríssims contra els catalans i els compara amb les avançades societats del nord. Penso com Espriu: són justament a aquestes societats del nord, als països més avançats que el nostre, als que han sabut lluitar per la seva llibertat i el seu progrès, els que hem de mirar. Perquè si el borni es consola pensant que no està cec, mai no es curarà.
|
|
|