| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de auriachm
|
|
| |
Un conte dels Contes de l'Alhambra
 dimecres 12/octubre/2011 - 03:15  1786  4
Tal com vaig prometre en un bloc anterior, us copio la traducció al català d'un dels contes que formen part del llibre de Washington Irving. Tales of the Alhambra. L'he triat per la llargada; espero que em sabreu perdonar pel motiu de la tria. No intenteu de trobar-lo traduït al català sencer, en cas que us en vingui ganes de llegir-lo: no existeix!
Amb el desig que passeu una bona estona!
La llegenda del constructor
Vet aquí una vegada, hi havia un constructor pobre que guardava amb afany tots les festes religioses, els dies de gràcia i el Dilluns Sant i, malgrat tota aquesta devoció, cada cop era més pobre; de fet, amb prou feines si guanyava prou per pagar el pa a la família.
Una nit un truc a la porta li va llevar el son. Quan l’obrí es va trobar davant per davant un frare alt, esprimatxat i de rostre cadavèric. L’estranger va proferir:
– Escolteu benvolgut amic, he observat que sou un bon cristià i una persona a la qual es pot fer confiança. Per això us demano si voldríeu acceptar una feina per avui a la nit.
– De molt bon grat, señor padre, amb la condició que em sigui pagat com correspon.
– No en dubteu pas, però haureu de fer-vos càrrec que us hauré d’embenar els ulls.
El paleta no hi va oposar objeccions i amb els ulls tapats, es va deixar guiar pel frare per carrerons abruptes i passatges tortuosos fins a arribar al peu de la portalada d’una casa. Aleshores el frare introduí una clau en un pany que grinyolava i va obrir el que semblava una porta prodigiosa pel soroll. Així que hi entraren, van tancar la porta amb pany i forrellat, i el frare fou conduït primer a través d’un corredor que ressonava i, després, per un vestíbul espaiós cap a l’interior de l’edifici. Allà el frare li tragué la bena i el paleta va veure que eren en un patio tènuement il•luminat per un sol llum. Al bell mig del pati, hi havia la ribella eixuta del que havia estat una antiga font mora i el frare li va demanar d’obrir una petita cripta al dessota amb els maons i el morter que tenia a l’abast. Tal com havien acordat, hi treballà tota la nit, però no va poder acabar la feina i, just abans de l’alba, el frare li amollà una peça d’or. Altre cop li va embenar els ulls i el va acompanyar cap a casa.
– Esteu disposat a tornar-hi i acabar la feina? – li digué el frare.
– De bona gana, señor padre, si m’heu de pagar tan generosament.
– Així doncs, demà a mitjanit us tornaré a avisar.
Així mateix s’esdevingué i la cripta quedà enllestida.
– Ara, digué el frare, m’haureu d’ajudar a traslladar-hi els cossos que hi haurem d’enterrar. Tan bon punt sentí això, al pobre paleta se li van posar els cabells tots drets: va seguir el frare amb passes tremoloses cap una cambra retirada del casalot, esperant-hi trobar un espectacle mortuori espaordidor, però se sentí alleujat quan s’adonà que tan sols hi havia quatre tenalles imponents en un racó. No cal dir que eren plenes de diners i els va costar Déu i ajut de traginar-les fins a la seva tomba. Un cop enllestit, van tapiar la cripta, hi restauraren el paviment aixecat i n’esborraren les marques de les obres. El frare li tapà de nou els ulls i el va dur per un camí diferent del que havien agafat a l’anada. Després de marrar durant una bona estona per un laberint incomprensible de carrerons i avingudes, es van aturar. El frare, aquesta vegada, li donà en mà dues monedes d’or i li digué: – Espereu-vos aquí fins que no sentiu les campanades de matines. Si proveu de treure-us la bena abans d’hora, un gran mal us en vindrà. I havent dit això, se n’anà. El paleta, fidel a les instruccions del frare, es va esperar allà mentre s’entretenia sospesant i fent dringar d’una mà l’altra les monedes d’or. Quan les campanes feren el toc de matines, es va treure la bena i es trobà que era a la riba del Genil. D’allà féu via camí de casa per gaudir a cor què vols amb la família durant quinze dies llargs dels guanys que havia obtingut en dues nits de feina. Passat aquest temps, va resultar que era més pobre que una malla.
Va continuar treballuscant una mica i resant com un condemnat i, any rere any, es mantenia ferm guardant els dies santificats i les festes religioses, mentre la família anava cada cop més estripada i presentava un aspecte més demacrat, igual que una colla de gitanos.
Un vespre que era assegut a la porta de casa seva, va i se li atansà un vell adinerat amb mala jeia, conegut per posseir molta terra i ser un terratinent poderós. El vell amb calés l’ullà un moment, de sota una espesses celles que marcaven preocupació i li digué:
– M’han dit que sou un pobre de solemnitat, amic.
– No cal que provi d’enganyar-vos, señor, els fets parlen per si sols.
– Aleshores dedueixo que us faria el pes que us oferís una feina i que no me’n demanareu gaire.
– Sóc el paleta més barat de Granda, mestre, us en dono fe.
– Just el que volia. Tinc un casalot mig esfondrat que em costa més de mantenir en bon estat que no valor deu tenir, perquè ningú no hi anirà a viure. Per això, voldria trobar la manera d’apedaçar-lo gastant-hi tan poc com fos possible.
Després, segons van acordar, l’home va conduir el paleta fins a l’indret on es dreçava el gran casalot abandonat, en estat que amenaçava ruïna. Havent travessat diverses sales buides i cambres desertes, van arribar fins un pati interior, on una vella font mora va cridar l’atenció del paleta. Es va aturar un instant, a causa d’un record vague sobre el lloc que li sobrevingué.
– Si us plau –digué–, em podríeu dir qui vivia abans en aquesta casa?
– Que un mal llamp se l’endugui! – exclamà el terratinent. Era un frare vell i miserable que només passava ànsia per ell i ningú més. Deien que era immensament ric i, com que no tenia parents, se suposava que llegaria tots els béns a l’església. Va morir de sobte i els frares i els monjos que s’hi van congregar per apoderar-se de la seva riquesa, es van trobar que no hi havia res més que uns quants ducats en un moneder de pell. Per desgràcia meva, d’ençà que el pobre infeliç va morir, continua ocupant la casa sense pagar-ne la renda i, és clar, no es poden prendre accions legals contra un mort. La gent pretén que es cregui que se sent la dringadissa de l’or durant tota la nit en la cambra on dormia el frare i, fins i tot, gemecs i planys al pati. Sigui veritat o mentida, aquestes històries han fet agafar mala fama a la casa, i no hi ha cap propietari que hi vulgui romandre gaire temps.
– No cal que me n’expliqueu res més – proferí amb contundència el paleta. Deixeu-me viure a casa vostra sense pagar-ne el lloguer fins que no es presenti un propietari més escaient i em comprometo a restaurar-vos l’habitatge i apaivagar l’esperit inquiet que en destorba la pau. Sóc un bon cristià i extremament pobre, per la qual cosa no m’intimidaria gens que es presentés el mateix dimoni, ni que se m’aparegués en la forma d’una gran bossa de diners.
El terratinent va acceptar de grat l’oferiment de l’honest constructor que, tot seguit, es va traslladar a viure al casalot amb la família i va complir rigorosament els compromisos contrets. A poc a poc el casalot va recuperar l’estat primigeni i no sentí més la dringadissa d’or a la cambra del frare difunt, si bé es començà a percebre de dia a la butxaca del constructor viu. En poques paraules, el paleta va augmentar ràpidament el capital, amb admiració de tots els veïns i va esdevenir un dels homes més rics de Granada. Va donar grans sumes de diners a l’església, amb la finalitat, no cal dir-ho, de descarregar la consciència i mai no va revelar el secret de la cripta fins al llit de mort que ho va confessar al seu fill i hereu.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
auriachm |
Comentem els comentaris
Saturday, October 15th 2011, 9:14 AM
Peztit: :D doncs sí, tens raó, els contes es van publicar el 1832 (gràcies Viqui!) i la cosa més espaterrant és que en Washington els va escriure durant la seva estada a l’Alhambra. Ell mateix explica al llibre que li va fer de Virgili o guia, un guardià fill d’un sastre que sabia un niu d’històries dels temps dels sarraïns. I en Washington va fer de “transcriptor” d’històries de tresors amagats, conquestes fallides, faules de donzelles empresonades en torres impossibles, traginers murris, mags vinguts d’Egipte i altres personatges preromàntics. Un compendi de literatura popular que fa pensar en el Costumari de Joan Amades, amb apunts històrics com la crònica o llegenda del regnat de Boabdil i apunts d’impressions sobre l’atmosfera d’aquest palau mig enderrocat.
La teva proposta de canviar el conte em sembla perfecta: diria, però, que fas que el paleta confiï massa en la providència i, aleshores, ja es perd el component de murrieria que el salva de debò (i no pas la divinitat ni els senyors de l’església), i converteixes el frare en la germana Teresa de Calcuta, una cosa ben extraordinària si tenim en compte com les gasta el clergat :D.
Krasis: doncs a mi no m’agrada gens ni mica la traducció de la frase. Hauria estat més encertat dir, per exemple, “la porta s’obrí amb un grinyol infernal”, etc, però hauria estat infidel a l’original... Buf, és molt complicat traslladar les paraules amb un criteri únic. De tota manera, celebro que t’agradi, si no és ironitzes :D. Ho has clavat quan has interpretat q el fil conductor és l’agudesa del constructor per enganyar-los a tots (mite’l que espavilat), menys a la seva consciència, com a mínim és com ho he entès jo.
Frank Knopfler: fantàstic si ha servit perquè passeu una bona estona. No tenia altre propòsit. Ai el proper, ara ja he començat una altra lectura i em fa recança tornar enrere. Si saps de cap editorial que el vulgui publicar el llibre sencer traduït al català, servidora s’ofereix per a fer-ne la traducció íntegra a bon preu. Ja te’n passaré una comissió per trobar-me el client :D.
Merci pels vostres comentaris
Una abraçada
Maria
|
|
Peztit |
El conte comença així?
Wednesday, October 12th 2011, 3:53 PM
Dient que el constructor era pobre???...mmmmm....uiuiuiiii, això deuria de ser fa molt de temps no?...bé, ara, amb la crissi del totxo, potser els constructors tornin a ser pobres.
Ta bé, el conte.
El que a mi no em qüadra és que un frare tingui un tressor i el vulgui enterrar....quin frare més estrany! Hagués pogut fer una escola, un hospici, algo, dic jo! Amb el permís del Sr. Irving, jo el canviaria així:
1 El constructor pobre confia en la paraula del frare de que serà recompensat, perquè "Déu proveeix",
2. El constructor passa moltes penuries recostruïnt l'hogar del frare,
3. Desmoralitzat, és a punt d'engegar al frare quan una revel.lació de Déu li diu que continui confiant,
4: Acaba l'obra, i el frara li paga molta pasta,
5. El frare crea una escola i un hospital, i una casa per la family del constructor,
6. I aqui acaba la correcció del conte granaino.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
