| |
MELANCOLIA
 dimecres 12/octubre/2011 - 08:50  1532  3
Entenem “melancolia” com un estat anímic advers a l’habitual en cada persona, sentiment manllevat a la tristesa amb la consequent depressió que suposa. Sempre vinculada en les emocions, la melancolia comporta doncs, brusquetat en el canvi d’humor .
Amb un excel.lent i espectacular pròleg sota el fons musical de “Tristan i Isolda” de Wagner, el director danès Lars Von Trier ja ens orienta sobre l’esdevenidor d’una història (unes sequències que ens poden recordar fins i tot a l’”Arbre de la Vida” de Terrence Malick) dividida en dues parts que venen a caractertitzar el perfil de les dues protagonistes. De fet, “Melancolia” es pot preuar com dos llargmetratges en un, però sempre en el marc d’una localització: una gran casa al camp vora un llac on es celebren noces i convencions.
Aplicada com a metáfora dins el seu eix argumental, Melancolia (també és el nom del planeta d’ òrbita irregular que s’aproxima a la Terra) Von Trier ens ha tornat a oferir una de les seves particulars visions i, en aquest darrer treball, en el gènere de la Ciència-Ficció. De la mateixa manera que ho va fer amb el musical, “Ballant amb la Foscor” (Dancer in the Dark, 2000), la comèdia, “El Jefe de todo esto” (Direktoren for det Hele, 2006) o el terror “Anticrist” (Antichrist, 2009), l’autor d’”Els Idiotes” (Idioterne, 1998) traça la seva particular lectura de l’arribada de l’Apocalipsi a la Terra centrant-se en la importància i el paper rellevant de cada un dels personatges que intervenen en ordre d’importància: Justine (Kirsten Dunst) i Claire (Charlotte Gainsborough). Ambdues son germanes i, per tan, amb sentiments i il.lusions contrarestats; la primera s’acaba de casar i la segona participa de les seves il.lusions com a germana gran, organitzant-li un banquet d’aquells dels que ja es preveurà que no anirà tot com una seda. I tot sota la mirada atenta de l’antipàtic marit de Claire ( Kiefer Sutherland) que no treu l’ull de sobre als pares de les dues noies (John Hurt i Charlotte Rampling) que brinden cada un pel seu compte, les seves misèries com a matrimoni esquinçat pels anys.
A la història de Justine, en el primer segment, Von Trier fa ús de la retòrica narrativa que emprà el seu compatriota Thomas Vinterberg a “Celebració” (Festen, 1998) on som partíceps d’un esdeveniment col.lectiu, on les aparences s’acaben descobrint i i es desenmascararàn les interioritats de tots els convidats. De manera que, al meu entendre, vindria a ser un apocalipsi personal ja que el planeta Melancolia encara és un punt minúscul al firmament. A la festa, l’alegria es congenera amb els drames interiors de cadascun, i, de mode uniformement accelerat, el de Justine.
El segon segment, la història de Claire, ja és un duel femení en tota regla. La transformació anímica de la Justine (melancolía; de la tristor al més gris pessimisme que fins i tot, li alleuja sobtadament, un degeneratiu dolor de cames) xoca amb la resignació de la germana gran que no vol afrontar els fets així com de l’antipàtic marit (Kiefer Sutherland) davant un fet irreversible: Melancolia es fa cada vegada més gran i el seu impacte, com la nul.litat personal adquirida per part de Claire, afecta la resignació de Justine, impuls que la durà, lògicament, al pànic al ser incompresa i no trobar bri d’esperança.
Una bona pel.lícula que, malgrat la insistència d’emprar en excés el preludi de “Tristan i Isolda”, no se li poden donar segones intepretacions a les famoses declaracions que va fer el seu director durant la “première” al passat Festival de Cannes. Recordem que Lars Von Trier va encendre la polémica quan, en un roda de premsa, es va considerar “amic” de Hitler, justificant els seus orígens alemanys. Bé, tampoc cal anar tan lluny, tenim exemples com l’Arnold “Remenabregues” amb un pare policía i paramilitar que havia estat membre actiu del partit Nazi. No per això ha dimitit com a governador de California mentre a Austria rep benvingudes caloroses i homenatjes d’opereta al seu poble natal, Thal, ja sense fer esment d’un estadi de futbol que, fins no fa gaire, portava el seu nom a la ciutat veïna de Gratz.
Polèmiques i oportunismes a part (fora propaganda gratuïta i provocadora d’aquelles declaracions) el darrer film de Von Trier és una bona sorpresa pels qui els agradi els drames actorals i el cinema europeu on Von trier consolida, una vegada més, el seu segell de professional amb estil propi.
Títol Original: Melancholia
Direcció: Lars Von Trier
Intèrprets: Kirsten Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Alexander Skarsgard, John Hurt, Charlotte Rampling, Stellan Skarsgard, Udo Kier, Brady Corbet, Cameron Spurr, Jesper Christensen
Nacionalitat: Dinamarca
Durada: 136 minuts (Color)
Gènere: Drama / Ciència-Ficció
Any: 2011
Estrena: 04/11/2011
Pre-Estrena Festival de Sitges: 11/10/2011
Enllaç: www.youtube.com
|
| |
auriachm |
M'apunto la pel·li
Wednesday, October 12th 2011, 12:55 PM
Encara que tingui una relació a estira-cabells amb aquest director, després de Bailando en la oscuridad, m'apuntaré la pel·li, perquè necessito repetir l'impacte que em va produir Rompiendo las olas. Quan vaig a mirar un pel·li seva, sempre m'espero trobar un poema que ataqui l'essència humana com va passar amb Rompiendo, però de vegades em desespera quan organitza una coral d'udols,... De tota manera, li donaré una altra oportunitat, perquè s'ho val, declaracions a banda. A mi també em sembla, com en Txeic, que la publicitat ho desmanega i ho corromp tot: llàstima q en Triers s'ho cregui.
Moltes mercis per l'anàlisi de la Malencolia. Et dediques a fer sinopsis?
Maria
|
 |
|
Contactes
Registra´t
