| |
LES MARES DE LA PLAÇA DE MAYO-I
 diumenge 9/octubre/2011 - 08:19  644  2
Recordant ma mare, que lluità titànicament per a que jo fos lliure i feliç.
“Con mi panuelo blanco en la cabeza
voy a reunirme a la plaza porque es jueves;
voy a estrechar las manos de la ausencia,
voy para que no muera la esperanza.
Con un sabor a sombra en la garganta
y una lagrima de plomo en el ombligo
voy hurgando los adentros de la historia
por encontrar la luz buscando a un hijo.
Y al unirnos tras las huellas de lo
incierto denunciamos el rapto de la aurora
eclipsada por un filo de penumbras.
Denunciamos el pozo y la picana, los clavos
y el madero; denunciamos la cicuta y el
destierro y el complice silencio anestesiado
del que como un espectro sabe y calla.
La ensagrentada garra de lo impune denunciamos
la impunidad de la amenaza solapada,
denunciamos las mascaras del fraude,
el discurso vendido que distrae,
la incongruencia del sermon profano,
los escupitajos de la diferencia.
Denunciamos cada gota de sangre maltratada,
cada diente partido, cada puntapie, cada
secuestro y frente a la tiranica soberbia
y ante la traicion acerada y prepotente,
dejaremos este clamor que se agranda y se
expande con el viento. Para que el arbol
de la verdad golpeado, herido y tantas veces
calumniado no caiga entre las manos del olvido;
para que los hachazos de la intolerancia no
deserticen ese bosque de suenos que aun respira
tiempo adentro en las lagrimas del pueblo.
Tal vez por eso es que ni el oro ni la espada
podran acallar mi eterna rebeldia ni amordazar
del corazon los labios ni silenciar mi golgota
infinito, y todo esto gracias a ese hijo
que desde algun lugar de la penumbra enciende
las estrellas de la noche, todo, por un hijo
que desapareciendo reaparece entre la verde
luz de la esperanza cuando como hoy precisamente
porque es jueves nos reunimos las madres en la plaza.”
E.J. Malinowsky
1
Veig un reportatge sobre les mares de la Plaça de Mayo de Buenos Aires que m’emociona. Tots els reportatges que he vist sobre el tema m’han emocionat i tots els que veuré m’emocionaran. Jo parteixo d’una visió absolutament carca i antifeminista: parteixo de que no hi ha cap ésser tant perfecte al món com les mares. No només penso que els pares no els hi arribem a la sola de la sabata, sinó que penso que la dona que no és mare desaprofita la seva potencialitat més exquisita. Perdoneu-me.
Les Mares de Mayo tenen totes les virtuts de les mares però destaquen per la seva valentia. Perquè les mares sempre han estat més valentes i més perseverants que els pares. Perquè de la mateixa manera que una gata o una gossa o una la que sigui és capaç d’enfrontar-se a un depredador que en fa 20 d’ella per tal de salvar els seus cadells, les mares de Mayo foren capaces d’enfrontar-se a la dictadura de Videla i de vèncer-la. No els hi van caldre grans construccions ideològiques: en van tenir prou amb ser mares.
Les mares de Mayo no devien haver llegit la Beavoir i no devien considerar que la maternitat és una gran putada que impedeix les dones ser lliures, una gran putada que col.loca les dones – i les mamíferes en general – en una situació d’inferioritat respecte dels homes. Devia ser que eren poc llegides i per això consideraven els seus fills el més preuat de la seva existència. Que estranya i que antinatural, la seva concepció de les coses!
I quina manera de rebaixar-se al masclisme imperant i al sistema patriarcal el fet d’haver fet el seu símbol amb un mocador de cap fet amb la tela d’un bolquer blanc. Coi, si almenys haguèssin triat el lila! Però és que elles el que volien és que els hi tornèssin els seus fills, eren així de primitives, primàries i reaccionàries.
|
Contactes
Registra´t
