| |
L´ARBRE DE LA VIDA
 diumenge 9/octubre/2011 - 03:02  1851  5
Cito un poema de Jim Morrison, cantant de The Doors, que duu el títol de “The Movie” i que forma part del seu poemari “An American Prayer”, i que resa així: “la pel.lícula està a punt de començar anuncià la veu sense ment/ Els que no tinguin cabuda hauràn d’esperar a la seguent sessió/ Vam entrar lentament dins la sala/ L’auditori era inmens i silenciós/ Mentre seiem en la foscor la veu continuava:/ El Programa d’aquest vespre no és nou/ Heu vist aquest aquest entreteniment una i altra vegada/ Heu vist naixement, vida i mort/ Podeu recordar la resta/ Vau gaudir del món abans de morir?/ Suficient perquè es basi en una pel.lícula?”
“L’Arbre de la vida”, el darrer experiment de Terrence Malick, que es va endur la Palma d’Or al Festival de Cannes, és tot això i més. Un espectacle per als sentits. I precisament no ens ho posa fácil. Si espereu entrar a la sala amb les crispetes i refresc en mà i gaudir d’una convencional història amb cap i peus amb Brad Pitt fent de Brad Pitt, una història d’amor entremig i visca l’estil de vida vida americà, evidentment l’”Arbre de la Vida” no és la vostra pel.lícula.
I és quan els primers tres quarts d’hora de pel.lícula posen a prova la paciència de l’espectador que no sap el què ha anat a veure, tot i que l’inicial apunt tràgic (la mort d’un familiar) sigui un interessant punt de partida cap a enrera en què una parella d’enamorats (Brad Pitt i Jessica Chastain, que també la podeu veure al film “El Deute” de John Madden) viuen el naixement del seu primer fill, el segon, i el tercer… I que retornem a un present on un d’aquest fills (Sean Penn) intenta buscar respostes al sentit de la vida enmig d’una jungla de rascacels, com a escenari adequat per algú que viu de les fonts de l’èxit i del benestar (i que més tard comprovarem que el progenitor i tirànic pare havia lluitat per això sense adquirir fruits). Però Malick (i aquí jo en vaig treure la principal conclusió) ens vol demostrar que la grandesa de la condició humana és insignificant i minúscula acord a la portentositat que es va esdevenir quan es produï el Big-Bang i, per tan, l’expansió de la Vida. I és aquí on ens regala unes magnífiques imatges amb música que ens convida a reflexionar i deixar-nos endur.
Que t’expliquin desde dues perspectives l’evolució de l’Univers (del Big-Bang als primers éssers vius minúsculs fins a dinosaures a la platja i que poden ser una al.lusió al documental de Malick encara en projecte, “Voyage of Time” i amb Brad Pitt com a narrador) paralela a l’involució cap a la maduresa d’una familia de clase mitjana als anys cinquanta del segle XX, és un repte a l’hora d’intentar buscar respostes durant més de dues hores i mitja de metratje que, això sí, si preferiu trobar alguna relació directa i no deixar-vos endur per la reflexió, no cal ni que us mireu el poster de la pel.lícula si sou a l’entrada del Cinema.
Una proposta arriscada que a mi personalment em va satisfer. No m’agrada abandonar la sala al cap de vint minuts d’haver començat el film. És tot un error. He hagut, per contra meva, de desaconsellar aquesta pel.lícula a amics que responen a un perfil de consumidor que ho volen tot ben lligat. I un film com l’”Arbre de la Vida”, dirigit per un nord-americà que amb tot el dret vol recórrer a les pautes de Bergman, Tarkovski, o de la primera etapa de Herzog, té tots el números per provocar el desconcert per part d’una àmplia majoria. Però és el què hi ha. El cinema no només és un parc d’atraccions amb finals tràgics, horrorosos o feliços,… És també poesia i un convit a la reflexió, a que extreguem les nostres pròpies conclusions. I l’”Arbre de la Vida” com les branques que deixa anar fins a les alçades, n’és un exemple evident.
Terrence Malick va iniciar la seva carrera fa gairebé quatre dècades catapultant a la fama dues joves promeses; Martin Sheen (El Ala Oeste de la Casa Blanca) i Sissy Spaceck (Carrie) a “Males Terres” (Badlands, 1973) una història de dos rebels sense causa a l’Amèrica Profunda. També donà a conèxier a un encara no sex-symbol Richard Gere a “Dies de Cel” (Days of Heaven, 1978). Encara trigaria vint anys realitzar un tercer projecte, “La Delgada Línea Roja” (The Thin Red Line, 1998), ambientada al Pacífic durant la II Guerra Mundial. El 2005 estrenà “El Nou Món” (The New World) una altra mirada a la romàntica història de l’explorador John Smith i la indígena Pocahontas, defugint, ecidentment, de la retòrica waltdisneyiana que la Industria de Hollywood havia ensucrat a les pantalles. Actualment Malick, a part del seu documental per a la IMAX, treballa en el projecte de “The Burial”, un drama sobre la crisi d’una parella i que comptaria amb la intervenció de Ben Affleck, Rachel McAdams, Javier Bardem i Racehl Weisz.
Títol Original: The Tree of Life
Direcció: Terrence Malick
Intèrprets: Brad Pitt, Sean Penn, Jessica Chastain, Hunter MacCraken, Laramie Eppler, Fiona Shaw, Crystal Mantecon, Pell James, Joanna Going, Kari Matchett, Michael Showers
Nacionalitat: Estats Units
Durada: 140 minuts (Color)
Gènere: Drama
Any: 2011
Estrena: 16/09/2011
Enllaç: www.youtube.com
|
| |
Dorian |
Jo no hi aniré
Monday, October 10th 2011, 8:03 AM
Tanmateix, molt bona crítica company. Jo, que sóc un amant, de poemes audiovisuals a l'estil 2001: A Space Odyssey, crec que m'aixecaria a cap de mitja hora d'aquesta cinta. Pel que he llegit l'argument és molt pobre i és una obra tant pretenciosa que s'esclafa, no contra el terra, sino contra el cel que intenta assolir.
Tal com dius, no és un film per a tots els publics, entre els qui m'hi incloc.
Salut i merci!
|
 |
|
Contactes
Registra´t
