| |
“EL GRAN DICTADOR” DE CHARLES CHAPLIN.
 dimecres 5/octubre/2011 - 05:57  954  6
Per mi Charles Chaplin és un equivalent de Bach a la música, de Shakespeare al teatre, de Cervantes a la novel.la, de Bauldelaire a la poesía lírica, d’Homer a la poesía èpica, és a dir, un dels grans noms de la cultura occidental. Un dels nostres grans clàssics. Un geni que marca un abans i un després del seu art i que, per molts anys que passin, és molt difícil que sigui superat.
Això va més enllà de l’ideologia del geni i, així, de la mateixa manera que no recordem, si Dant o Petrarca eren Güelfs o gibelins, tothom ret homenatge a Chaplin més enllà de la seva ideología demócrata i laborista. Com a botó de mostra d’aquesta admiració val a dir que “El gran dictador” era una de les pel.lícules preferides d’Adolf Hitler, que no es cansava de veure-la una i altre vegada al seu saló particular i, pel que es veu, cada vegada que ho feia es feia un panxó de riure. Potser malgrat les aparences Hitler també tenia un resquici de sentit de l’humor. O potser, senzillament, no podia fer res més que reconèixer el geni malgrat que fos ell el parodiat. Ves a saber ( ves a saber perquè Hitler també fou un geni, malgrat que maligne com un cáncer ).
Quan hom ha d’escriure sobre les grans obres de Chaplin (“Temps moderns”, “El gran dictador”, “La quimera de l’or”, “Llums de la ciutat”, “Candilejas” etc…) ho té fácil: són genials. Tot és genial. El guió és genial, l’interpretació és genial, la música és genial i suposo que tècnicament deuen ser genials, suposo que Chaplin va saber utilitzar al màxim els recursos tècnics de la seva época. Per tot plegat, tot i que siguin pel.lícules amb més de 100 anys, en blanc i negre, sense efectes especials etc…són grans clàssics. I que és un gran clàssic? Un gran clàssic és aquell que cada vegada que t’hi endinses el trobes més admirable.
De les pel.lícules de Chaplin “El gran dictador” és de les més apreciades per tothom ( com hem dit, fins i tot per Hilter ). Val a dir que, com sempre, Chaplin feia gairebé tots els papers de l’auca: director, guionista, productor, compositor i dos papers ( el del jueu i el de Hitler ).
Deixant de banda la genialitat formal, s’ha de tenir en compte que “El gran dictador” fou estrenada l’any 1940, és a dir, quan a Europa el nazisme i el feixisme estaven en tot el seu esplendor. I també el franquisme ( que no surt, però que va prohibir que la pel.lícula s’estrenés a Espanya i, de fet, fou estrenada l’any 1976, és a dir, 35 anys després de l’estrena a la Gran Bretanya i als USA, una vegada mort el caudillo ).
I també el comunisme ( que tampoc no surt i això ja ho trobo més criticable perquè com a dictador trobo que Stalin no tenia res a envejar ni a Hitler ni a Mussolini ). La pel.lícula, doncs, és una eina de propaganda de la democràcia contra les dictadures occidentals i no sé que haguès passat amb Chaplin si els de l’Eix haguèssin guanyat la guerra. No sé si Hitler haguès continuat premiant el seu geni o si simplement hagués exterminat Chaplin per anti nazi i per jueu ( Chaplin era jueu, sí ).
Ignoro si a aquestes alçades de la nostra civilització queda alguna persona que no ha vist unes quantes vegades aquesta pel.lícula. Si és així l’acompanyo en el sentiment i li recomano que vagi a veure-la tan aviat com pugui. De la mateixa manera que Déu no ens perdonara no haver jegut amb una mossa bona, tampoc no ens perdonarà no haver gaudit d’obres d’art com aquesta. Explicar-ne l’argument em sembla un insult a la cultura general que se suposa que tots tenim.
Les escenes de les pel.lícules són sensacionals, una darrera l’altra, una genialitar darrera una altra genialitat. La més famosa és la de Hitler – jo el vull anomenar directament així – juga amb la bola del món fins que aquesta li acaba esclatant als nassos. Però també hi ha les del mariscas Göring –un individu gras i grotesc buscant noves armes ara i adés i fracassant una vegada i una altra, fent que Hitler s’irriti -, la de les relacions amb Mussolini barallant-se per tenir el seient més alt etc...
El discurs final del barber jueu confòs amb Hitler hauria de ser considerat com un dels discursos més brillants i progressistes pronunciats en tota la història de la humanitat. És un discurs que vola més enllà de la pel.lícula i que esdevé per art i màgia de Chaplin un discurs de la humanitat sencera, com, posem per cas, el de Pau Casals davant la ONU.
|
| |
Dorian |
El Gran Chaplin
Wednesday, October 5th 2011, 6:10 AM
Simplement genial, un monstre del celuloide, amb una estética i un llenguatge propi molt personal, i amb el mérit especial de saber fer crítica social des de l'humor més tendre. Aquest, per mi, és la seva genialitat i el que el fa sobresortir per sobre de la resta.
No només això, en Chaplin va saber donar el salt al cinema sonor, un tipus de cienema al que va donar la esquena durant molt de temps. I és que en Chaplin, en essencia, no era res més que un mimo, el més gran de tots.
Des de la meva humil intervenció, gràcies Gran Chaplin.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
