No soc ni alta ni baixa... ni gorda ni flaca.
Soc com la X de les quinieles.
Intento burlar-me de mi mateixa.
Els principis m'espanten i els finals m'esgoten.
Tinc l'estomec transparent, les cames de les formigues, un forat a les meves mans i la mirada difuminada en grisos i sipies.
Faig suspirs quan penso en el que he viscut i el que em queda per viure.
Camino per caminar, corro per correr, pero estimo a qui jo vull estimar.
La llum m'allarga la vida, els riures em relaxen, i aquest blog em reconforta.
Quina raó tens Mísitca, només desitjo que el principi de la nostra amistat no t'espanti, que no hi hagi mai final, que suspiris pel que viuràs i que mentre corres i camines m'estimis una miqueta.
Monica