| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de auriachm
|
|
| |
Clara Serena de Rubens
 dilluns 3/octubre/2011 - 08:24  1594  6
Passeges distretament per una pinacoteca immensa, abusiva, de vegades enfargegosa i tot i no pots evitar de rumiar quant de temps trigaries a dedicar una mirada profunda a cada quadre. Diuen que, en total, si t'entretens a absorbir el total de les obres exposades en aquest antre dels pinzells perduts, t'hi podries passar ben bé 8 anys: sí 8 anys, sense aturar-te ni un moment per a dormir ni endrapar ni respirar...
Sóc a l'Ermità, a l'Emitage o com n'hi vulgueu dir, és a dir a l'antic palau d'hivern dels tsars. Acabo d'entrar a la sala de Rubens, que representa l'apoteosi de les dames cel·lulítiques. Trobo que el contorsionisme barroc dels cossos i les proporcions desmesurades de les mides de les models s'adiuen amb la voluntat grandiloqüent del museu, però no pas amb el nom que ara té. O potser sí que es mereix aquest nom, se t'acut de sobte, quan topes cara a cara amb el retrat pòstum de la filla del pintor: Clara Serena. No sé si se n'hi hauria de dir pòstum, per això, perquè la imatge pintada és fruit de la imaginació del pintor.
El títol del quadre és una enganyifa, segons els experts. No es tractaria doncs, de la cambrera de la infanta Isabel, sinó que la figura de dona que s'hi representa és la filla del pintor a l'edat de 20 o 22 anys. Una edat irreal o impossible si tenim en compte que la criatura va morir als 12 anys. Per tant, Rubens pinta pòstumament pensant en un futur imaginat per a la seva filla.
En aquest quadre no hi ha res sobrer: el cos serè de la noia està embolcallat per la tenebra de rerefons, una foscor delinqüent que fa pensar en l'estil de Caravaggio, però sense evocar malícia. Tot hi és serè i sobrenatural. Un cos sense proporcions o amb les proporcions amagades i una mirada transparent. Malgrat la tendresa que desperta l'escena, la figura de la dona és massa estàtica i, per aquest motiu, resulta excessivament distant, cosa que no lliga gaire amb l'emoció que vol causar. Ara bé, Rubens potser no volia provocar res a ningú amb aquest quadre, sinó que va pintar per primer cop -tot i que hi han d'altres moments de la seva obra que traspuen una humilitat intemporal que s'hi poden assemblar, com el quadre de la noia que peix el pare moribund a la presó- la intimitat de l'ànima. Un descobriment.
Un descobriment que comparteixo amb vosaltres.
Salut
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
auriachm |
respostes
Thursday, October 6th 2011, 1:43 PM
Ei! Doncs merci pels comentaris encara que no s'ho valgui el petit escrit.
Ellesmera: hi han vols de cap de setmana a St Petersburg força econòmics. Fem un petit pot i hi anem uns quants plegats :D. De tota manera, ben a la vora de casa pots trobar exposicions igual d'impactants: me'n recordo d'una no fa gaire que emmirallava Picasso i Degas...
Traginer: sempre faig curt. Com es pot atrapar la immensitat en quatre paraules? Cada dia m'ho demano. I tens raó, dins de cada quadre que s'ho val hi ha mil històries q t'esperen. La bellesa es poder-ho compartir amb vosaltres.
Ànima: gaudir de cada petita cosa, abocant-hi l'ànima, quin sobrenom tan ben triat...:D
Ullcrític: explicar l'experiència, la fa reviure, per tant, no em fa res revistar el quadre. Si a més a més, aconsegueixo, encara que sigui per un instant, que evoquis la teva, brutal. Tinc poders i no ho sabia :D.
És veritat, encara t'hi has de passejar amb bosses als peus... Gairebé ni me'n recordava. Sóc una badoc de la vida.
Franc68: pensava que et cobraria l'entrada, però t'ho faig de Franc :D, benvingut a l'Ermità virtual.
Un petó per tots i gràcies pels comentaris que m'han fet enrojolar.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
