| |
“ELS NENS DE TIMPELBACH” DE NICOLAS BARY
 dissabte 1/octubre/2011 - 06:04  843  0
No conec cap obra en que la societat sigui conquerida pels nens i resulti millor que la de llurs pares. En aquest sentit, tot i que en un to infinitament més amable, “Els nens de Timpelbach” acaben recordant “El senyor de les mosques”, malgrat que “El senyor de les mosques” acabi en tragèdia i “Els nens de Timpelbach” tingui un final feliç.
El punt de partida de l’obra són unes criatures insuportables que fan patir a llurs pares, mestres i conciutadans tota mena de bretolades. Al final la gent madura del poble decideix marxar per un dia esperant que la quitxalla, quan s’adoni que ells han marxat, recapacitarà i serà bona minyona. El problema és que no poden marxar només per un dia perquè són capturats per un exèrcit enemic. Llavors la quitxalla ha d’organitzar-se, ha de crear unes lleis i unes institucions per tal que sigui possible viure en societat.
Però no és només això, és que apareixen els dos bàndols. El dels bons i el dels dolents. El dels bons tenen una visió de la vida petit burgesa si fa no fa equivalent a la dels seus pares. Volen que hi hagi ordre i benestar; l’altre bàndol és més aviat nietzscheà i oscil.la entre el feixisme i l’anarquia. No se sap ben bé a favor de què està més enllà del seu cabdill.
Com em pogut veure en tantes i tantes pel.lícules els bons tenen un problema de lideratge. I aquí la pel.lícula es torna un pèl masclista perquè la seva líder és una noia i sembla que sense l’ajut d’un noi no se’n pugui sortir. El noi que esdevindrà el cabdill dels bons és un outsider que, per amor, torna a la cleda. I venç al dolent, és clar.
La pel.lícula acaba amb l’alliberament i retorn dels pares, que són rebuts pels seus fills amb entussiasme i sense retrets. Hom pensa que l’experiència d’estar sense pares ha estat tant dura com l’experiència d’estar sense fills per la qual cosa, al cab de poc temps, les coses tornaran a estar com estaven abans de la fugida dels progenitors.
A la pel.lícula no li manca humor ni tendressa però sí que li manca originalitat i valentia en el plantejament del guió. És un conte amb moralina d’aquells de Perrault, els Grimm o Goldoni i em temo que la nostra canalla ja no està per aquestes coses, si és que la canalla de cap temps hi ha estat.
Perquè al cab i a la fi, si hi ha una revolució inexorable, biològica i culturalment inexorable, és la que els fills han de fer davant de llurs pares, com s’està fent des de que el món és món, generació darrera generació. Si partíssim d’una visió reaccionària com la que ens dóna aquesta pel.lícula em temo que encara seríem a l’edat de pedra. I no.
|
Contactes
Registra´t
