| |
“L’IMPORTÀNCIA DE SER FRANK” D’OSCAR WILDE.
 divendres 30/setembre/2011 - 05:13  769  3
Els que varem créixer sota l’influència de la literatura compromesa antifranquista ens ha costat molts anys que la literatura té sentit en ella mateixa més enllà del seu missatge social o moral o més enllà de si té o no té missatge. La brillantor de l’escriptor, de l’artista no la té per la trascendència del tema tractat, sinó pel talent que té en tractar-lo.
Possiblement un dels autors que duen a l’extrem això de l’art per l’art és Wilde. Encara em pregunto quina devia ser la seva veritable adscripció ideològica. Fill d’una radical nacionalista irlandesa i d’un metge molt ric, fent sempre un paper aristocràtic arreu i volent-nos convèncer en un pamflet de que era socialista ( un pamflet divertidíssim, evidentment ).
De “L’importància de ser Frank” no crec que Wilde pretenguès que arribèssim a cap conclussió moral, ni moralitzant. Simplement, crec, va pretendre que passèssim una bona estona a base de diàlegs enginyosos i de paradoxes més enginyoses encara. L’obra, més que estar escrita per tal d’explicar una història, sembla escrita per a poder ser escrita, es a dir, per a poder escriure frases enginyoses que facin riure el públic.
N’apuntaré unes quantes perquè són molt bones ( els aforismes brillantíssims que podem trobar a les obres de teatre de Wilde són infinits i, en general, és l’únic que justifica la peça de teatre):
- T'agradaria saber quin és el gran drama de la meva vida? Que he posat el meu geni a viure, i en les meves obres només el talent.
- L'egoisme no consisteix a viure com un vol sinó a exigir que els altres visquin com volem nosaltres.
- El públic és molt bé tolerant: perdona tot, menys el geni.
- Els homes voldrien ser sempre el primer amor d'una dona. Tal és la seva nècia vanitat. Les dones tenen un instint més subtil per a les coses: els agrada es l'últim amor d'un home.
- L'art no hauria mai intentar fer-se popular. És el públic qui hauria d'intentar fer artístic. La diferència és enorme.
- La història de les dones és la història de la pitjor forma de tirania que ha conegut el món. La tirania dels febles sobre els forts. És l'única que perdura.
- La instrucció és una cosa admirable, però de tant en tant ens faria bé recordar que mai es pot ensenyar el que veritablement val la pena conèixer.
- M'agraden els homes amb futur i les dones amb passat.
- El veritable fi de l'educació és l'amor a la bellesa.
- Un poeta pot sobreviure a tot excepte a una errada d'impremta.
- Els homes que intenten fer alguna cosa pel món són sempre insofribles, però es tornen encantadors quan el món fa alguna cosa per ells.
- Estimar-se a si mateix suposa el començament d'un romanç etern.
- El descontentament és el primer pas cap al progrés d'un home o d'una nació.
- La popularitat és l'únic insult que no he patit mai.
- És més difícil destruir que crear, i quan el que cal destruir és la vulgaritat i l'estupidesa, la tasca destructiva no només necessita coratge, sinó també menyspreu.
- Hi ha tres classes de dèspotes: el que tiranitza el cos, el que tiranitza l'ànima i el que tiranitza a la vegada els cossos i les ànimes. Al primer se li crida príncep, al segon se li denomina papa i al tercer se li denomina poble.
- L'únic que pot oferir la nostra civilització és confort.
- No hi ha llibres morals i immorals. Els llibres, o estan ben escrits, o estan mal escrits. Això és tot.
- La tragèdia de la vellesa no consisteix a ser vell, sinó en haver estat jove.
- L'experiència és el nom que tothom dóna als seus errors.
- Avui dia, la gent coneix el preu de tot i el valor de res.
- L'art és la nostra enèrgica protesta, el nostre valerós intent d'ensenyar a la naturalesa quin és el seu lloc.
- Sí: sóc un somiador. Doncs somiador és qui només troba el seu camí a la llum de la lluna, i el seu càstig consisteix en veure sortir el sol abans que la resta del món.
Evidentment, estar dues hores amb diàlegs d’aquesta mena és una delícia, amb independència de la trama de l’obra, que ben mirat no té ni cap ni peus. És la que és, però podia ser qualsevol altra que seria igual de bona si els diàlegs haguèssin estat igual de bons.
La trivialitat de l’argument – dones que busquen el seu marit segons el seu nom i mentiders que diuen la veritat pensant que enganyen – només aporten més rialles i més somriures.
Em fa gràcia que Frank utilitzi un nom –i una personalitat- a la ciutat on fa totes les dolenteries que vol i un altre –John- al camp on s’avorreix com una ostra. Jo també penso que és molt més fàcil ser lliure a la ciutat que no pas a comarques on tothom et coneix, tothom es tafaner i a la que estornudes ja ho sap fins i tot el bisbe.
Faig constar la companyia i els actors perquè el muntatge m’ha semblat excepcional. Amb actors actuant gairebé a tocar dels espectadors. Amb actors que se’ls entenia absolutament tot el que deien. Amb actors que ni gesticulaven poc ni gesticulaven massa i amb un muntatge que de tant senzill potser no haguès agradat Wilde, però a mi sí.
.Repartiment: Ivan Campillo, Miquel Agell, Manel Solàs, Ferran Castells, Laura Sancho, Clara Galí, Montse Sagués.
Traducció i versió: Ivan Campillo
Escenografia: Eloi Linuesa
Vestuari: Mireia Llatge i Aitziber Sanz
Iluminació: Dani Gener
Técnic de iluminació: David Codina
Caracterització: Toni Santos
Diseny gràfic i fotografies: Robert Martex
Fotografies: Helena Agell
Ajundant de dirección: Miquel Àngel Parra
Direcció: Ivan Campillo
En resum uns deliciosos bombons i un incomensurable cava.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
