| |
MADRONITA ANDREU O LA VIDA FILMADA
 diumenge 25/setembre/2011 - 01:08  1200  0
1
És el vespre del divendres de la Mercè. Teòricament em de marxar a Santa Coloma de Queralt a passar-hi el cap de setmana. Però ja és veu que la cosa trontolla. És la Festa Major del Cap-i-Casal: la meva filla gran vol quedar amb els seus amics per anar de marxa i la meva filla petita vol assistir a alguns espectacles. És lògic són joves i els hi va la gresca. La meva dona i jo també varem ser joves i aquestes coses suposo que també ens agradaven.
La meva filla gran proposa d’anar a veure un concert de Teràpia de Xoc a la Plaça Espanya. La meva filla petita s’hi apunta. La meva dona diu que la nostra filla petita és massa petita per anar-hi sola, però que si anem els qualtre sí que hi podem anar. A mi em fa una mandra immensa haver-me de bellugar de casa i més per haver d’anar a un concert on em fotran el cap com un timbal i més per haver d’estar més estret que al metro a una hora punta. Però ja se sap que l’ofici de pare consisteix bàsicament en anar seguint.
Afortunadament, a mesura que passa el temps la meva mandra es va encomanant a la resta de la família, les nenes diuen que els hi fa pal anar al concert i sa mare i jo deixem anar un badall de victòria. Gràcies.
En aquestes, m’enganxo a la televisió que, malgrat el que diguin, es a una de les coses que encara et pots enganxar-te, sobre tot als canals més nostrats. Concretament, m’enganxo al programa “Barcelona i Acció!” que fant a BTV i que dóna pel.lícules que s’han rodat a Barcelona, que resulta que són moltes més de les que hom podria pensar.
La pel.lícula d’avui és extraordinària. És titula “Un instant en la vida aliena” i és un documental teòricament de José Luis López Linares. Dic teòricament perquè, en realitat, és un documental fet prenent les imatges gravades per Madronita Andreu al llarg de tota la seva vida. Una passada.
2
El primer que s’ha de dir de Madronita Andreu és que fou filla del Doctor Andreu ( com tothom sap, a Barcelona, quan els doctors són realment populars perden el seu nom i, en aquest sentit, que jo sàpigui només tres han aconseguit la glòria: el doctor Andreu, el doctor Robert i el doctor Trueta ), empresari farmacèutic que consegui fabricas un xarop i unes pastilles per a la tos que van esdevenir mítiques i que el van fer milionari. A casa meva, el meu pare – nascut a l’any 1910- i ma mare –nascuda l’any 1923- encara en parlaven amb entussiasme i dins del món farmacèutic cap català no crec que hagi aconseguit més popularitat.
Salvador Andreu i Grau va néixer a Barcelona l’any 1841 i hi va morir l’any 1928. Fundà els Laboratoris del doctor Andreu, que exportaren pastilles i xarops arreu de l’estat espanyol i hispanoamèrica. Els estudiosos de la seva obra farmacèutica expliquen que si bé els seus productes no estaven malament, la seva propaganda era revolucionària.Fou un avançat en aquest sentit a les més sofisticades tècniques modernes. El seu èxit fou tant contundent que esdevingué el president honorari de tots els col.legis de farmacèutics d’Espanya, cosa que per a que ho aconsegueixi un català, tela.
Un segon aspecte de la seva activitat econòmica foren les seves inversions immobiliàries, que s’esdevingueren poc després que s’enderroquèssin les muralles de la ciutat. L’antic farmacèutic del carrer de la Baixada de la presó número 6 – després es va haver d’instalar al Pla de la Boqueria perquè el primer laboratori se li va quedar petit - es va fer un tip de comprar terrenys en el que després seria l’Esquerra de l’Eixample, presionant a l’Ajuntament per tal que urbanitzès el que ara és la Rambla de Catalunya. S’oposà amb contundència a que el metro passès per sota del carrer Aragó, que és per on passava antigament el tramvia. Finalment, es va fer un tip de comprar terrenys a Gràcia i a Sant Gervasi de Cassoles.
L’any 1899 comprà el terreny del Frare Blanc i juntament amb Ròmul Bosch i Alsina impulsà el Parc d’Atraccions del Tibidabo que, pel que he pogut llegir, fou el segon parc d’aquesta mena a Europa.
Aquest prohom barceloní es casà amb la germana del pintor valencià Carme Miralles Gallup i tingué tres filles: Carme, Francesca i Madronita.
Seguint pulcríssimament una de les lleis inevitables de les famílies catalanes que diu que els avis fan els calés, els fills els mantenen i els néts els dilapiden, resulta que els Laboratoris Andreu van aguantar al peu del canó, però la cosa va començar a trontollar de debò l’any 1976 i després de la venda de diversos edificis, de fotre al carrer no sé quants treballadors, finalment, la família Andreu va vendre els laboratoris a Ercros l’any 1978 i Ercros la va vendre a la companyia suïssa Roche Hoffmann l’any 1989. La companyia suïssa només la va saber conservar un any: l’any 1990 va descidir desmantellar-la, vendre els actius immobiliaris i vendre la seva divisió veterinària.
El desmantellament de Doctor Andreu haurà estat un gran negoci per Roche, sobre tot gràcies als actius immobiliaris. Com a botó de mostra el edifici del carrer Emilio Carrere de Madrid va ser venut l’any 1990 per 3 milions d’euros. L’edifici central del carrer de Moragues de Barcelona fou venut per 18 milions d’euros. Roche va acabar acomiadant la meitat del personal dels Laboratoris Doctor Andreu i l’altra meitat el va recolocar a les seves empreses. D’altra banda, part de les empreses del grup Doctor Andreu continuen comercialitzant productes farmacèutics amb el mateix nom per exemple al Perú, però ja sense cap dependència de la casa matriu.
3
De tot l’anterior la pel.lícula de López Linares pràcticament no en parla. No hi ha cap escena sobre les fàbriques, tampoc no hi ha cap escena sobre la guerra civil, ni cap escena de l’enterrament dels pares, parents o del primer marit. Davant d’això la primera pregunta que es fa l’espectador és si en els 150 hores de film gravades per la Madronita Andreu no hi ha res de tot això, si López Linares no ho ha volgut reflectir o si la família no li ha deixat. I si dic que la família no li ha deixat ho dic perquè se sap que la família va prohibir una escena en la que la Madronita i el seu marit celebraven una festa amb el general Franco. Lògicament, si van prohibir aquesta escena en van poder prohibir més.
Sigui el que sigui el contingut de les 150 hores de films el que hem vist ha estat només aquells instants que han estat recollit per López Linares i dels altres, si de cas, en podrem parlar un altre dia si es que algú en fa algun altre recull o es publiquen en dvd o el que sigui ( la Madronita els va donar a la filmoteca per tal d’evitar que el que ella considerava un testimoni molt valuós del seu temps es perdés ).
Per a un cronista és fàcil entendre la filosofia de vida de la Madronita, que deia que la gent passa, però les pel.lícules es queden. Se li havia d’haver dit que només algunes pel.lícules. La majoria, també desapareixen. Independentment d’això, ella va voler filmar la seva vida –aparentment només la part amable de la seva vida- en una mena de dietari filmat extraordinari. En una obra que no crec que existeixi en gaires llocs del món. Pel que sembla part de la família de la Madronita n’estava fins els nassos de la seva déria d’anar a tot arreu amb la càmara i una altra li encarregava que filmés tots els esdeveniments socials de la família. No els hi agradava haver de representar papers sota les ordres de la Madronita, però si només es tractava que ella filmès a les festes, cap problema.
La meva valoració del film de López Linares és altíssima. Assistim a una festa contínua d’una família de l’alta burgesia barcelonina durant la major part del segle XX (de l’any 1920 a l’any 1960). Ni més ni més que 900 bobines. De les primeres escenes en banc i negre en les que surt el doctor Andreu amb els seus néts fins les darreres escenes en color en les que surten els néts de la Madronita. Festes i més festes, rialles i més rialles, balls i més balls, somriures i més somriures, viatges i més viatges. Hedonisme pur. I de tant en tant algun personatge conegut, un Julio Iglesias a un xiringuito de platja o un Salvador Dalí amb uns ulls d’iguana.
Sembla que Madronita ens digui: sí, ja sé que a la meva vida hi ha hagut moltes més coses, però només aquestes valen la pena de ser recordades. Pel que fa als mals moments – i jo també n’he tingut – passeu plana el més aviat possible, no els revisqueu mai, no us ajudaran a viure.
No sé.
Potser els rics molts rics s’ho poden permetre això de no tenir memòria per a segons quines coses. Als menestrals crec que ens toca tenir-ne per no desaprendre les lliçons més vitals.
No tenim gaire cosa a veure amb el Gran Gatsby nosaltres.
|
Contactes
Registra´t
