| |
“EL BALADRE BLANC” (“WHITE OLENDER”) DE PETER KOSMINSKY.
 dissabte 17/setembre/2011 - 07:03  666  9
Per la Secallona, esperant que el que ha de fluir, flueixi.
1
Comencem pel títol perquè té suc. Jo pensava que “La flor del mal”, que és el títol de la versió espanyola de la pel.lícula ( no de la mexicana, que és “Deixa’m viure!”) feia referència a “Les fleurs du mal” de Charles Bauldelaire i en aquest sentit crec que els electors del títol traeixen l’original. Hi ha, però, com a mínim dues excuses que relativitzen aquesta traïció. La primera és que si tu poses “White olender” al traductor de google et surt traduït com “Flor del mal”. La segona que, tractant-se d’una pel.lícula en la que es tracta del tema del mal i sent Michelle Pfeifer poseidora d’una bellesa tant glacial i corprenedora, el títol li escau.
Perquè si el títol hagués estat “Baladre blanc” no sé si algú haguès entès que el tema de la pel.lícula – un dels temes de la pel.lícula – és el mal. Potser el públic en general haguès pensat que era un pel.lícula sobre botànica o una pel.lícula sobre un amor romàntic perquè totes les pel.lícules que porten pel títol el nom d’una flor sembla que hagin de tractar sobre els esforços de dos individus de diferent sexe – o no – per esdevenir una parella.
Em crida l’atenció l’elecció del baladre pel títol de la pel.lícula, del perquè és la flor del mal. D’entrada llegeixo que llurs fulles, flors, branques, llavors i tiges són verinoses. O sigui que ve a ser com una mena de rosa però més bèstia, perquè no es tracta només de que et punxis o no amb les espines, es tracta de que si se t’ocorre fer-li un petó a qualsevol part de la planta ja has begut oli.
L’intoxicació es produeix entre 4 i 12 hores després de l’ingesta. Es comença per alteracions gastrointestinals, nàusees, vòmits, diarrees sanguinolentes, vertígen, atàxia, midriasi, excitació nerviosa, depresió, disnea, convulsions tetaniformes, arrítmia progressiva, taquicàrdia, fibrilació auricular i bloqueig amb aturada cardiaca. Haver-t’ho pensat abans de copular amb una planta tant bonica.
Però és normal que els homes hi estiguem enamorats, malgrat el seu perill (o potser el seu perill fa que n’estem més enamorats, ves a saber ). Malgrat que és una planta originària de la Mediterrània, avui és conrea als jardins de tot el món.
Estem enamorats de la seva magnífica floració, n’estem enamorats perquè cada espècie té un número de pètals diferent i perquè la seva policromia ens deixa fascinats: les tonalitats del seus vermells, dels seus fucsies, dels seus carmins, dels seus roses, dels seus blancs, dels seus salmons i dels seus grocs ens al.lucinen, com sempre ens al.lucina la bellesa quan és perfecta.
L’enamorament dels homes fa que els baladres hagin fet niu a moltíssims jardins d’arreu i una de les conseqüències d’aquesta conquesta és que cada any hi ha uns quants infants intoxicats perquè no se’n poden estar de fotre-li una queixalada a la planta i llepar el seu suc lletós. Suposo que de casos mortals no n’hi deu haver gaires i que, per tant, per a que la planta desplegui tota la seva mala llet, calen dossis d’amor més letals.
Llegeixo que a Itàlia, quan volies que una família anès malament, li esdevinguèssin desgràcies de tota mena, etc...el que havies de fer era presentar-te a la casa dels teus enemics i amagar-hi uns quants baladres, que ja s’encarregaven de fer la resta de la feina per tu.
S’explica que a un poble castellà ocupat per l’exèrcit de Napoleó, quan els soldats van exigir que els hi fos servit el dinar, els castellans van fer uns enormes cabrits amb salsa de baladre i es van lliurar de tot l’exèrcit francès sense tirar ni un tret.
Finalment, llegeixo que el baladre és la flor oficial d’Hiroshima ( no sabia que les ciutat tinguèssin flors oficials, però per què no?) perquè va ser la primera en florir després de que s’hi llancés la bomba atòmica; que no tot ha de ser dolent, coi.
Tothom sap que “Les fleurs du mal” de Bauldelaire són l’origen de la poesia moderna. El llibre canta amb una perfecció formal absoluta el mal, entès com quelcom tan estètic o més que el bé. Fet i fet, ara mateix jo crec que vivim a una societat on el mal mola molt més estèticament que el bé, que trobem avorrit. Bauldelaire, però, va haver de patir un judici per publicar la seva obra immortal i li va tocar el rebre. I va rebre tota la vida perquè era un home avançat al seu temps que, per exemple, festejava una senyora negra i es presentava als llocs importants amb els cabells tenyits de verd.
2
Tornem a la pel.lícula. Aquesta ens explica la relació entre una filla i una mare. Però si ve la filla és una filla adolescent amb tota la força, empenta i impertinència que du aparellada l’adolescència, resulta que la mare és tant adolescent o més que la seva filla, però no en el sentit que sigui poc madura, sinó en el sentit que ha decidit quedar-se instal.lada en l’adolescència, no cedir en res, no madurar.
El paper que fa la Pfeifer, el de la mare, per a mi és molt més interessant que el paper que fa la filla. La filla, ja dic, és una adolescent que fa d’adolescent. I per acabar-ho d’adobar no només li trontolla la biologia, sinó que li trontolla la família, cosa que els adolescents odien que trontolli de debò, per molt que a ells els agradi jugar a fer-la trontollar. En el fons l’adolescent, és a dir l’explorador inexpert, necessita saber que té un refugi on serà ben acollit i aquest refugi és la família, normes incloses, per molt que es faci veure que s’hi rebela.
Jo crec que la pel.lícula té com a eixos centrals la personalitat de la mare i el personatge de la filla.
La personalitat de la mare és una personalitat nietzscheana. És la super-dona, la dona forta, amb les idees claríssimes, que menysprea les altres persones, que creu que és superior i, per tant, que té tots els drets mentre que els altres l’han de servir. Ella és una creadora – una creadora excepcional segons la pel.lícula – i això encara la col.loca més enllà del bé i del mal, per dir-ho com el gran escriptor – que no pensador – alemany.
Aquest tipus de personalitat és intractable. Només m’imagino un home convivint amb una dona amb aquestes idees per l’impuls sexual que ens obnibula. Tractar amb una persona així, per molt geni que sigui, per molt superior que sigui, és una desgràcia. Perquè les persones per a conviure necessitem tendresa i la tendresa demana un punt d’imperfecció. Els perfectes comencen i acaben en ells mateixos.
Com pot conviure una adolescent sense pare – amb un pare que de fet no sap ni
qui és – amb una mare que, en el fons, encara és més adolescent que ella? Perquè la filla és adolescent però vol ser una dona normal, una dona a qui li arribi la tendresa dels altres, l’amor de la seva parella, l’afecte social. Per això els consells que li dona sa mare bàsicament la desconcerten i per això, finalment, es rebela contra sa mare – que és la rebelió més important que fan les filles, així com els fills ens rebelem contra el pare – vestint-se gairebé com una dona de la vida. Li ha de mostrar que vol seguir un camí diferent, que no vol considerar-se ni ser tant especial, que vol una vida més amable.
La filla pot testimoniar en el judici de la mare perquè quan aquesta va assassinar la seva parella la filla hi era. La filla intenta negociar amb sa mare però sa mare no vol. Prefereix la cadena perpètua que mostrar un bri de feblesa. Penso que, en el fons, la mare és una mena de Quixot només que, en comptes de llegir llibres de cavalleries, es va empassar Nietzsche i els seus seguidors i el resultat, és clar, fou tant o més doloròs que el del Quixot.
No és que la mare no s’estimi la filla. L’estima apassionadament. Però vol que la seva filla esdevingui una heroïna com ella. No vol que sigui una persona vulgar i corrent. Vol que sigui una aristòcrata en el sentit originari de la paraula, és a dir, que formi part dels millors i, per tant, menystingui i ignori la plebs. És, per tant, un amor molt exigent i, sobre tot, duríssim. Un amor que fa mal perquè esgarrapa i fereix moralment.
Naturalment, la mare de la protagonista no s’està d’assenyalar amb el seu dit acussador, a banda de la seva filla, totes aquelles persones que d’una manera o altre l’acullen. I evidentment el xicot que tria per estimar que, bàsicament, és un bon xicot. Per a la mare de la protagonista ningú no està a l’alçada de la seva filla i si l’adopten és per tal d’amparar la seva feblesa ( la dels amparadors ) o/i perquè tenen remordiments de consciència.
La filosofia de la mare no és que no sigui lúcida, no és que a vegades no hi toqui, simplement passa que no és operativa en un món en el que, per a viure, cal una certa empatia, una certa comprensió, una certa compassió que la mare nega a tothom, començant per ella mateixa i la seva filla ( i ja no diguem a la seva parella, a la que ha assassinat ).
Des d’un punt de vista purament formal Michelle Pfeifer fa un treball excepcional, propi d’una immensa actriu, cosa que tendim a oblidar quan les dones són agraciades físicament. La seva mirada blava, diamantina penetra els espectadors com un taladre. Fa mal.
|
| |
musetta |
Redeu!....
Saturday, September 17th 2011, 7:46 AM
No he vist la pel.licula, però ja no cal, només hi falten els titols de crèdit, pq hi veig l'argument, la crítica i alguns detalls introductius propis d'una sessió de cinefòrum. Gràcies per blog, però Persi, retalla una mica, home, que quan escrius no acabaries mai!
|
 |
|
Contactes
Registra´t
