| |
BARCELONA, UNA DE LES 10 CIUTATS MÉS ROMÀNTIQUES DEL MÓN.
 diumenge 11/setembre/2011 - 08:44  753  4
Ja sé que a les dones els hi agrada que nosaltres siguem romàntics però, en general, no hi ha res menys romàntic que una senyora mestressa de casa. La senyora mestressa de casa l’administra, mana, ordena i ho fa quadrar més o menys tot. Potser sí que de joveneta li agradava que el seu xicot li digués paraules d’amor a cau d’orella, però de gran prefereix que el seu marit la faci riure, cosa que als marits, en general, no ens costa gaire tant si volem fer riure com si no.
EL Romanticisme és un invent dels poetes anglesos i alemanys del segle XVIII que preté plantar cara al racionalisme, l’Il.lustració i el classicisme, que és el millor que ha donat la civilització occidental. Prova d’això és que el màxim exponent del romanticisme polític és el senyor Adolf Hitler que no fou precisament una benedicció ni per Alemanya ni per a Europa.
A nivel eròtic el romanticisme tingué com a conseqüència una mar de suïcidis impresionant. Si la noia a la que estimaves no t’estimava t’havies de fotre un tret al cap, com ens ensenya el Werther de Goethe que tant agradava al racionalista, il.lustrat i genial Napoleó. Si hi havia algún altre noi que també estés enamorat de la mossa en qüestió tocava batres en un duel i, qui quedava viu, si no quedava esguerrat, i si la noia volia, tenia la noia de premi. Probablement, després, un cop casats, el noi que havia estat a punt de ser matat o que havia quedat mig inútil de per vida, arribava a la conclussió que aquella senyora no valia tant la pena. Si la senyora li posava banyes, la cosa dóna per a una comèdia d’humor negre. I n’hi va haver més d’un cas i de quatre.
Amb el pas del temps la revolució industrial i la revolució tecnològica per una banda i el feminisme per una altra potser han anat deixant les coses una mica més clares. Vol dir-se que les senyores ja no volen ni que ens suïcidem, ni que matem per elles i que es conformen amb que fem veure que som molt romàntics i apassionats però que, a l’hora, no ho siguem gaire perquè, com ja he dit, elles volen construir una família i una família, com totes les construccions sòlides, de romanticisme no en vol gaire. Les senyores volen un senyor clàssic: bona persona, mitjanament intel.ligent, mitjanament culte, que porti diners a casa i que no faci més ruqueries de les imprescindibles. I que faci una mica de comèdia de tant en tant, sí.
Llegeixo que les 10 ciutats més romàntiques del món són :
1. París.
2. Venècia.
3. Viena.
4. Bali (Indonésia).
5. Praga.
6. Barcelona.
7. Cartagena de Índies (Colòmbia).
8. Nova York.
9. Roma.
10. San Francisco.
D’aquestes ciutats n’hi ha unes qüantes sobre les que no puc opinar perquè no les conec suficientment: Bali, Praga, Cartagena i San Francisco.
D’entre les que conec i és citen, efectivament, Viena, per bé i per mal, em sembla una ciutat romántica. La música, les històries d’amor apassionat es respiren en l’ambient, tot i que la política austriaca contemporània és tan perfecta que se’m fa evident que hi deu haver una colla de persones que toquen de peus a terra.
París, Venècia, Barcelona, Nova York i Roma em semblen ciutats essencialment antiromàntiques. Només cal pensar en el cartessianisme i els il.lustrats francesos; en els mercaders venecians; en els botiguers barcelonins; en els financers novaiorquesos i ens senadors romans per a que ens en adonem que l’essència d’aquestes ciutats és antiromàntica, que l’essència d’aquestes ciutats està feta a base de persones que no estaven gens per romanços. En el cas de Barcelona, el senyor Esteve.
És clar que els que fan aquesta selecció de ciutats romàntiques deuen ser gent que es dedica al negoci del turisme i que en l’ultim que ha pensat és en estudiar la essència d’aquestes ciutats. I, si no, fixeu-vos com presenten Barcelona, a veure si els barcelonins us hi sentiu gaire reflectits:
“Woody Allen la concebeix com un personatge més i expresa que és “una ciutat plena de bellesa visual, dotada d’una sensibilitat molt romàntica.” La fantàstica i intrictada arquitectura de Gaudí, regada (?) per Barcelona, és quelcom incomparable. L’exemple perfecte és l’enorme i no acabada bassílica de la Sagrada Família,un obra en la que Gaudí va treballar durant més de 40 anys. No oblidis passejar per les botigues úniques i els cafès de la Rambla, un dels carrers més famosos i plens de vida de Barcelona. Has d’anar a un show de flamenco; opta pel Tablao Flamenco Cordobés.”
O sigui:
1. Que Barcelona és romàntica perquè ho diu Woody Allen que, com tothom sap, és un gran expert en idiosincràcia barcelonina.
2. Que Gaudí i la Sagrada Família són romàntics, quan jo diria que la sagrada família i Gaudí més aviat tendeixen al misticisme, misticisme que, per cert, tampoc no és gaire barceloní.
3. Que s’ha de passejar per les botigues i els cafès de la Rambla, que és veu que són els millors de la ciutat. No hi fa res si als cafès t’aixequen la camisa i si tot passejant et foten la cartera perquè tot plegat és molt romàntic.
4. Evidentment, tots els barcelonins sabem que no hi ha res que lligui més amb la nostra manera de ser que un show de flamenco, jo, quan vull passar una tarda romàntica amb alguna mossa faig com tots els barcelonins: em presento al Tablao Flamenco Cordobés.
|
| |
zinc |
hahahahahhaahhahahahahahahahaha
Monday, September 12th 2011, 1:05 PM
Lo bé que tu has pasat fent aquest blog,jo es que.........veuràs,lluny de ser "una bleda asolajada"soc una romàntica i com que no soc feminista,m´encanta que em facin el "besamanos",pero ben fet eh?,no d´estar per casa,em sento de béeeeeeeeeeeeeeeeeeeee..............,en serio eh?.
Morta de riure que estic,ho juro,pero si em posu seriosa et diré que el romanticisme,no es la ciutat,si no la persona amb qui el comparteixes i deixet estar d´en Woody que no el puc registir.
Petons.
Dolors.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
