| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
SERMÓ DE L’ONZE DE SETEMBRE DEL 2011.
 dissabte 10/setembre/2011 - 07:35  771  5
youtu.be
INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment. Homenatge a Salvat-Papasseit.
“Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»
Salvador Espriu
Ja no parlo d’aquella gent a qui tant li fot tot. Ja no parlo d’aquella gent que assenyala als polítics com els culpables de tots els mals. Ja no parlo d’aquella gent que es declara apolítica, anacional etc...Parlo de nosaltres, els que diem que estimem el país, els que ens diem catalanistes, els que ens diem compromesos en el progrès dels catalans i en l’alliberament nacional de Catalunya.
I quan parlo de nosaltres, els pretesos catalanistes, els pretesos patriotes, els pretesos compromesos em venen al cap aquells versos de Lluís Llach que diuen:
“Ells són aquí entre nosaltres,
Però nosaltres on som?”
Perquè el problema que tenim no és que després de les grans manifestacions catalanistes la unitat entre els partits s’esvaeixi, el gran problema que tenim és que després de les grans manifestacions catalanistes el catalanisme s’esvaeix com el fum a la societat catalana.
Ells són aquí entre nosaltres. Són al Parlament de Catalunya, són al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, són a les casernes militars catalanes, són a les delegacions d’hisenda escampades per tot el nostre territori per espoliar-nos, són als jutjats catalans en els que diuen que no ens entenen i ens obliguen a utilitzar la seva llengua, són a les televisions públiques i privades que ens menystene i ens insulten cada al menjador de casa. Ells són aquí entre nosaltres i cada vegada amb menys complexos i amb més odi.
Però nosaltres on som? Els que ens diem catalanistes, els que diem que estimem el país, els que hem comprat el tortellet l’onze de setembre i em penjat la senyera ( potser fins i tot l’estelada ) i potser fins i tot aquells que hem deixat la mandra de banda i hem anat a manifestar-nos, l’endemà i l’altre i l’altre, on som? Ens hem amagat a les clavegueres? Ens hem amagat al cau dels ratolins? On som?
La pregunta és: som capaços d’estimar Catalunya més enllà de comprar el tortellet, penjar la senyera, anar a una manifestació, parlar el català a casa i votar a un partit catalanista cada quatre anys? Jo tinc la sensació que no, tinc la sensació que la majoria dels catalanistes esperem que ens portin la independència en safata de plata. Com que ens veuen així de predisposats al combat no només no ens porten la safata, sinó que ens foten tot el que poden. Potser no ens mereixem una altra cosa.
La llibertat és el bé més preuat que pot tenir una persona i un poble. Però la llibertat no ve donada de franc sinó que cal lluitar per ella. I sovint tinc la sensació que els catalans tenim ànima d’esclaus. Que en tenim prou passejant els ulls per la bellesa dels nostres racons de la nostra bellíssima geografia, que en tenim prou vivint una vida més o menys confortable, que en tenim prou amb que el Barça guanyi la Lliga i la Champions, que en tenim prou en anar fent sense complicar-nos massa l’existència.
Però els versos de Ventura Gassol ens recorden:
“Què en trauríem de viure aquesta vida,
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia encara: sou esclaus?”
El vostre cor no us diu que encara sou esclaus?
Que sou esclaus quan pràcticament no podeu ni anar al cinema, ni fer un judici en català a casa vostra? Que sou esclaus quan en qualsevol kiosk del país pràcticament no hi ha res en català? Que sou esclaus quan us passeu al castellà gairebé sense que us ho demanin? Que sou esclaus quan renuncieu a lluitar pels vostres ideals, que sou esclaus quan no teniu ni veu ni vot en les decissions més importants del vostre país, que és prenen el país veí?
Enric Prat de la Riba explica que els barcelonins, després de la desfeta del 1714, l’endemà es van posar a treballar. Després d’una de les ressistències més heroïques que recorda la història, havien perdut però sabien que a base de treball i convicció un dia o altre tindrien l’oportunitat de tornar a esdevenir lliures.
Els catalans d’ara, que donen la culpa de tot als altres, que treballem el mínim indispensable, que ens fa una mandra infinita comprometre’ns si no en treiem un benefici personal, jo dic que no estem a la seva alçada dels nostres avantpassats barcelonins.
Potser sí que Castella ha aconseguit fer niar en nosaltres una ànima d’esclaus.
Espero que els nostres fills siguin més lliures que nosaltres.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
zinc |
molt bè Persi
Saturday, September 10th 2011, 10:49 PM
Seguim.Et contesto amb un vers d´en Miquel-LLuís Muntané i Sicart (1956)
LA PÀTRIA
Què seria la pàtria si escoltàvem
les obscures raons dels egoistes,
dels qui volen dir "jo"quan diuen pàtria,
dels qui volen dir "meu"quan diuen nostre,
d´aquells que saben fer excel.lents discursos,
que somnien batalles i estratègies,
però fan anar als joves a combatre
i ells s´ho miren,de lluny,amb uns binocles.
La pàtria té enemics que la voldrien
soterrada,vençuda i feta cendra
I mentrestant,alguns,tancats a casa,
van fen cançons al mar i a les floretes...
Però s´alça el poeta i ens explica
com es just d´estimar la nostra pàtria
amb una veu que encén la pell i el nervi,
amb un accent que vibra a les entranyes!.
Demà aniré a la meva primera mani,sé que no servirà de res,pero i serè,per els meus avis,els meus pares,els meus fills,per els meus nets que encare no tinc i cridaré alló de "som gent pacifica i no ens agrada cridar".Pero mentres crido,em faré pena a mi mateixa,perque un pais que tingui manifestacions,es simplement que no va bé.
un petò
Dolors.
Pdta.es el que tè esperar als meus fills que vinguin de "juerga".
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
