| |
ELS PLAERS D’UNA MONJA CENTENÀRIA I D’UNA PREADOLESCENT MUSULMANA.
 diumenge 4/setembre/2011 - 05:33  592  2
A la recta final de les vacances he d’anar a Barcelona a fer unes gestions. No es poden esperar uns quants dies i jo prefereixo solventar-les i treure-me-les del cap que no pas donar-hi mil voltes.
A Barcelona he de visitar una família de bengalís musulmans. Quan arribo a casa seva resulta que estan de festa, de festa grossa. Avui, ves per on, és Id Mubarak, és a dir, el dia que s’acaba el Ramadà, el dia que, segons l’Alcorà, els mussulmans que han guardat dejuni durant el darrer mes, poden tornar a l’opulència amb que Allah ens regala la vida amb un gran banquet.
Quan arribo a casa dels meus coneguts llurs filles estan abillades per anar a la mesquita. Estan bellíssimes amb els seus vestits sedosos verds i plens de farbalans. Li ho dic a una mossa de tretze anys, que coqueteja amb els ulls i el somriure, es posa davant meu i amb una gran innocència em diu: “Mira!” i m’ensenya la seva bellesa i la bellesa del seu vestit, que estic segur que plaurà als seus germans, a Allà i al profeta.
El cor d’aquesta criatura se’l veu tant content, tant feliç, tant perfecte que jo no em veig en cor de dir-li si l’islam està bé o malament, si la situació de la dona dins l’islam està bé o malament o qualsevol altre cosa. Sé que qualsevol cosa crítica que jo poguès dir avui seria interpretada per aquesta bellíssima preadolescent com un vol gallinaci quan és possible volar com una àliga si tens fe.
La situació em fa pensar una mica en la que va viure una monja de clausura centenària durant la darrera visita del Papa de Roma a Espanya. Aquesta monja – sor Teresita, em sembla que es diu – va ingressar al convent de claussura el dia del naixement de Joseph Ratzinger i hi ha viscut sense sortir-ne durant més de 50 anys. Ara el Papa l’ha volgut rebre i ha fet l’excepció de les excepcions de la seva vida i, quan les seves germanes li han preguntat, com es trobava davant l’audiència papal ha respost que “algo nerviosilla...”
Estic també a les antípodes de la vida de les monges de clausura, el meu agnosticisme, el meu hedonisme, el meu liberalisme em fan situar-me al món i voler saltar de flor en flor amb una golafreria probablement desordenada i excessiva. I, malgrat tot, quan he pensat en el cor de Sor Teresita, sortint del seu convent després de 50 anys d’haver-hi entrat per a ser rebuda pel Papa, no puc evitar una certa enveja.
Óbviament hi ha gent que dirà que la monja no ha fet l’amor, no ha tingut fills i no sé quantes coses més. Però la seva coherència fa respecte i el seu cor estic segur que ha arribat a uns estadis místics – que són aquells en els que la felicitat és veritablement plena, diuen – en els que jo no puc ni somiar.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
