| |
TRIGLAV?, Because It's There
 divendres 2/setembre/2011 - 07:44  739  6
Als que us agradi l’alpinisme, us ofereixo una ressenya de l’ascensió que el dia dos d’agost passat vaig fer al Triglav, la muntanya més alta dels Alps Julians, de 2.864 metres. La fotografia del meu perfil, està feta des del cim.
La seva altitud, no és res de l’altre món, al Pirineu tenim moltes muntanyes més altes. El que la fa atractiva és el seu paisatge intensament alpí, el fort desnivell a superar si és fa en un sol dia, la dificultat tècnica, sinó ets escalador, del seus darrers 400 metres, que sigui la més alta d’Eslovènia, i també “Because It’s There”, (perquè està allà), com va dir el famós alpinista anglès, George Mallory, quan li van preguntar, perquè pujava muntanyes?.
El paisatge, tant durant el recorregut com des del cim, és superb. És una ascensió recomanable pels que us agradin els paisatges d’alta muntanya i no patiu de vertigen.
La ruta que vaig escollir és la de la cara Sud a través de la vall de Krma. Aquesta vall s’agafa al poble de Mojstrana situat al costat de l’autopista que va de Ljubljana a Jesenice a uns 5 Km d’aquesta sortida. A partir del poble indicat, seguirem una bona pista d’uns 8 o 10 Km, apte per a turismes, fins un aparcament situat al mig del bosc, a 890 metres d’altitud.
Feta en un sol dia és una excursió molt dura, el desnivell acumulat a superar és de 2.100 metres, la qual cosa demana una bona condició física.
Vaig començar a caminar a punta de dia. Al començament el camí travessa un bosc de faig que per mi, visualment parlant, és el millor bosc que hi ha, ja que al no tenir sotabosc, és molt transparent. A banda dels arbres, només creixen algunes poques plantes, molses i líquens, (les arrels del faig són molt superficials, es mengen el nutrients del sòl i no deixen viure a d’altres espècies).
De mica en mica el bosc de faig és va transformant en un de pi negre més esclarissat i barrejats amb ell van apareixen els prats d'alta muntanya. Al cap de munt de la vall i als costats, van apareixen les crestes i pics escarpats de les muntanyes de roca calcària d’aquesta part dels Alps Julians, els seus colors ocres i grisos, contrasten sota el blau intens del cel. A mesura que es va pujant, es va acabant el regne vegetal i ens anem endinsant en el mineral, primer i fins el refugi, acompanyats per rocs de diferents mesures, i a partir d'allà, els darrers 400 m. i fins el cim, pràcticament tot és roca, amb bona adherència si està seca però lliscosa si està molla.
A partir del refugi indicat, el “Dom Planika” a 2.401 m., comença la part més complicada tècnicament. Si no es té vertigen i es té pràctica i habilitat en progressar per zones exposades, però amb bones preses naturals i artificials, (cables i barres de ferro encastades a la roca en els indrets més perillosos), és pot pujar anant en compte. En cas contrari, aconsello anar acompanyat per persones més expertes i utilitzar sistemes d’autoassegurament, tipus “via ferrata”, o bé quedar-se al refugi.
La baixada del pic, i per poder-la conèixer també, la vaig fer per la cara Nord fins el refugi “Triglavski Dom” a 2.501 m. i d’aquí per un camí normal rodejant la muntanya vaig enllaçar amb el de pujada passant pel primer refugi.
En cas de risc de tempesta, desaconsello passar del refugi, ja que al risc sempre elevat de caiguda d’un llamp a crestes i pics, aquí caldria afegir-hi que els cables de seguretat, farien de conductors de l’electricitat del llamp, per tant l’accident podria ser múltiple com de fet alguna vegada ja ha passat.
Des del cotxe al refugi és pot comptar un temps entre 3,30 i 5 hores, depenen de la condició física de cada persona, i des del refugi a dalt del cim 1,30 hores. Total entre 5 i 6,30 hores de pujada sense comptar parades i unes 12 hores en total.
Al ser un terrenys calcari, l’aigua s’infiltra ràpidament cap el subsòl i no hi ha corrents d’aigua superficials. Cal anar doncs proveïts d’aigua fins el refugi, on si podrem omplir les cantimplores. A mig camí hi ha un abeurador pel bestiar, però no és segur que sempre ragi.
L’excursió em va deixar molt satisfet. Quan superes un repte i més si aquest no ha estat fàcil, encara que per molta gent sigui tan banal com enfilar-se a una muntanya, sempre es genera un sentiment de joia i de satisfacció íntima molt intensa que en el meu cas vaig poder experimentar només una mica quan vaig assolir el cim. El pensament que havia de tornar a baixar per indrets exposats, no em van permetre que em relaxés del tot i pogués gaudir plenament d’aquell moment. Això si ho vaig poder fer quan desprès de 12 hores de caminar, vaig arribar al cotxe, allà, ara si, vaig relaxar-me i gaudir de manera intensa del sentiment de joia retingut.
En la més absoluta solitud, vaig engegar el CD del cotxe i la primera peça que va sonar va ser el cor final de la Passió segons Sant Mateu d’en Bach. Amb els ulls tancats, cansat, però profundament satisfet, vaig reviure mentalment l'ascensió, mentre escoltava aquesta música:
www.youtube.com
Us adjunto també l’enllaç de l’excursió amb el seu track per GPS que he penjat al meu bloc del Wikiloc per si algú s’anima i vol anar-hi. També permet veure-la pel Google Earth.
ca.wikiloc.com
|
| |
vetera |
parís, Ellesmera i txeic-tgn
Friday, September 2nd 2011, 1:47 PM
parís, tu saps que per mi la muntanya és com una amiga íntima en el sentit platònic de la paraula, sempre que estic amb ella, gaudeixo de la seva companyia.
Ellesmera, gràcies. La muntanya em dóna molt i tu també ho saps.
txeic-tgn, si, habitualment hi vaig sol. No sé perquè dius això dels Mossos, si ho dius per la música al mig del bosc, la tenia a un volum normal, el silenci al meu voltant era total. Gràcies també pel comentari.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
