| |
PORNOGRAFIA DEL BANCO DE SANTANDER
 dimecres 31/agost/2011 - 08:06  584  2
El Banco de Santander és el banc més potent de l’estat espanyol i un dels més potents del món. Els guanys que ha deixat d’obtenir amb la crisi espanyola i Europea els obté amb escreix amb les seves filials hispano-americanes. Malgrat els daltabaixos borsaris, jo crec que és un dels valors en els que s’hi pot invertir a mig i llarg termini gairebé segur de que hi guanyaràs diners ( el més difícil de la borsa és saber entrar i, sobre tot, saber sortira temps ). A més els dividends que donen les seves accions són esplèndids, jo diria que els més alts dels bancs espanyols. O sigui que el Banco de Santander és un bon banc.
Ara bé, que els del Banco de Santander ens vulguin convèncer que són un Banc bo, un banc altruista, un banc caritatiu, un banc solidari, un banc cristià ho trobo d’un mal gust pèssim, pornogràfic en el pitjor sentit de la paraula, que evidentment no és el sexual.
A tots els sistemes animals impera la llei de la selva. A totes les societats humanes ha imperat la llei de la selva. A la societat anarquista prehistòrica imperava la llei de la selva. A les societats oligàrquiques, a les societats burgeses, a les societats socialistes. Això va amb la bèstia i no hi ha res a fer. Només el capitalisme reformista i democràtic ha aconseguit atemperat una miqueta aquesta tendència natural creant coses com l’ensenyament obligatori, la seguretat social, les pensions etc...
En el món financer aquesta llei de la selva és més aviat salvatge i sense escrúpols. Els diners costen de guanyar i els accionistes no estan per romanços: volen resultats. I resultats vol dir que les accions pugin de preu i que també pugin els dividends. Això vol dir que quan hi ha morosos que no tornen prèstecs i interessos, que són el principal negoci dels bancs, els bancs no poden tenir gaires manies i executen hipoteques i desnonen als morosos. És el que ha de ser, no ho critico perquè si no ningú no pagaria, però de cristià, el que diem cristià, no n’ès gaire perquè resulta que el cristianisme diu que hem de perdonar els nostres deutors i això els bancs – ni la majoria de les persones, cristianes o no – no ho poden fer.
Suposo que per això, un capellà amb molta vista va suggerir canviar la traducció i transformar el “perdonem als nostres deutors” en “perdonar als que ens ofenen”, perquè perdonar als que ens ofen pot ser un esforç psicològic important (o no), però al cab i a la fi és de franc. Perdonar els deutors, és a dir, els deutes costa calés i és moltíssim més compromés, em sembla.
Per això he trobat fastigós que un banc que desdona gent faci propaganda, a plana sencera a més a més, dels 500.000 € que ha donat a Càritas. És clar que immediatament posa en lletres ben grosses els compte corrent on la gent solidària ha de fer els donatius per tal que Càritas pugui ajudar els que ho necessiten. És evident que els experts dels banc hauran fet els seus números i saben que invertint els donatius, pretant-los a gent que potser després serà desnonada, no només queden coberts aquests 500.000 € i tota la propaganda que fan, sinó que n’obtindran uns beneficis ben sucosos. I, a més, hauran fet una campanya que els presentarà davant d’alguns ingenus com un banc bo.
A mi, que en alguns aspectes conservo una moral petit burgesa, aquesta mena de coses em repugnen. Ja fa temps una amiga valenciana em va convèncer que deixès de treballar amb el Santander tot i que fos un bon banc. I hi vaig deixar de treballar tot i que no vaig cancel.lar els comptes. Aquesta campanya però trobo que fa tanta catipent que els cancelaré.
Potser algú em dirà que tots els bancs fan si fa no fa. No sé. La conclussió petit burgesa i nacionalista a la que he arribat és que, bancs per bancs i sense escrúpols per sense escrúpols, bancs catalans, que potser perquè són més petits no poden fer tantes malifetes i potser perquè són catalans tenen un tarannà que ens costa menys de comprendre. He dit potser.
|
Contactes
Registra´t
