| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
“L’AMOR ENS TORNA CECS, PERÒ EL MATRIMONI FA QUE RECUPEREM LA VISTA” (LICHTENBERG).
 diumenge 28/agost/2011 - 06:07  655  5
Lichtenberg probablement és el millor aforista de la història o, sinó, per no ser maximalistes, un dels millors. Amb ell passa com amb la poesia satírica de Heine: sorprén que esperits tant subtils puguin ser alemanys. Perquè el tracte és que tots els alemanys siguin com Goethe, Kant, Hegel o Marx, es a dir, espessos, difícils, àrids.
Jo penso que l’amor matrimonial, en general, és un mal invent. És un invent que va néixer amb el romanticisme, al segle XVIII i que avui encara perdura. És un invent que fa que la molts matrimonis trontollin quan la passió passa avall, que és el que invariablement passa. Allò que sempre havia unit homes i dones eren els interessos i per això el matrimoni, abans de res, era un contracte civil. I continua sent un contracte civil, tot i que l’església catòlica amb un pèssim sentit de la realitat va començar a embolicar la troca al transformar-lo en un sagrament.
La percepció que tenim de les coses i de les persones sempre és subjectiva. Fins i tot és subjectiva la percepció que tenim de nosaltres mateixos ( que mai no ens podem veure, per exemple, en tres dimensions, sinó només en dues ). Per tant, la percepció de la persona que ens enamorem és subjectiva i no només és subjectiva sinó que és rabiosament subjectiva, fanàticament subjectiva. Quan els nostres sentits es pengen d’una dona no estem disposats a escoltar ningú més i si el nostre cervell vol apuntar mitja idea l’engeguem a dida per no dir a Can Roca.
Els que ja fa uns quants anys que girem en aquest món sabem que això de les mitges taronges no existeix. Que no hi ha cap persona que sigui la mitja taronja d’una altra. Que això només és una visió idealista i absurda que preten transformar una realitat complexa i difícil en una fantasia ximple i que durà a un grapat de desenganys. Siguin com siguin les persones que es casen sempre seran dues persones, mai no hi haurà una comunió absoluta perquè sempre hi haurà dues personalitats, dues cultures, dues sensibilitats, dues vivivències, dues sensibilitats, dues sexualitats, dues sexualitats i així fins a l’infinits. Em sembla evident que això no passa en una taronja, que és una unitat perfecta.
La convivència en el temps fa que sorgeixin inevitablement els problemes. És mentida que mai ens donem del tot. Això només tendim a fer-ho amb els nostres fills. Amb la nostra parella, conscients o inconscients que estem gestionant un contracte amb drets i obligacions, reclamem els que considerem els nostres drets i discutim les que no creiem que siguin les nostres obligacions. No cal dir que és gairebé impossible que la concepció pel que fa als drets i obligacions per a cada una de les parts és gairebé impossible que coincideixin. I aquí ve la negociació, la paciència, la tolerància, en el millor dels casos i la ruptura en els pitjors.
I consti que quan dic “en els pitjors” i “en els millors” no em manifesto en contra del divorci. Ho dic des del punt de vista l’estabilitat de la parella. Em sembla evident que una parella que no s’entén, que pateix, que s’avorreix i ja no diguem si s’odia amb tota la seva ànima s’ha de divorciar. Mai ningú no em convencerà que venim al món a patir.
Seria interessant saber com funcionen les bèsties que s’emparellen de per vida, que també n’hi ha. També s’aparellen cecs i després la convivència els hi torna la vista o les bèsties saben el que fan molt millor que nosaltres i resulta que no s’enamoren cecs o que la convivència no els hi torna la vista. Ves a saber.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
anima |
Dons si
Monday, August 29th 2011, 11:29 AM
realment, la vida de parella es així. Pactar , negociar, cedir,acords, desacords, compartir, i tantes coses mes, per poder mantenir la convivencia en una armonia satisfactoria.
Quan tot aquest esforç no compensa , es hora de pensar si veritablement la relacio funciona.
Es veritat q al principi , es necessari l´enamorament per tirar endevant el projecte de parella, pero despres d´un cert temps de convivencia el motor ha d´esser un altre,,sino..... estem perduts, pq l´enamorament te data de caducitat.
Tot canvia , tot es transforma!!!!!
Un peto.
|
|
lli |
Persi
Monday, August 29th 2011, 6:39 AM
Crec que ho poses tot al mateix sac, hi ha hagut parelles que han durat i molt. També és veritat que moltíssimes que no. En quan als divorcis, creus que avui en dia ja no hi ha la tolerància d'abans?, no es donen ni un mínim de temps, tallen i ja està, "a por otro/a" potser , és l'egoisme?, no volem patir, i actuem pensant sempre amb l'EGO?
Aqui hi ha tema per a un curs sencer
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
