| |
DELS EXPLORADORS REPRIMITS O DELS ADOLESCENTS-II
 dimarts 23/agost/2011 - 07:19  573  1
Són dies de Festa Major a Santa Coloma de Queralt. Als que som panxuts i granadets, això bà sicament ens fa mandra. Hem esdevingut una mena d’ossos que procurem hivernar tantes hores com podem durant les quatre estacions de l’any. Un bon llibre, un bon programa de televisió ens és suficient per a passar l’estona. No és que, en general, no continuem sent una miqueta micona exploradors, sÃ, però ara mateix trobem que fa massa calor per explorar res i, a més, sabem que les recompensen amb que podrÃem ser recompensats són petites. Dels pecats capitals, crec que el savi Blaise Pascal, deia que el de la peresa era el més raonable.
Les meves filles -13 i 16 anys-, en canvi, estan en plena ebullició. És natural. A casi s’hi foten de fà stic. És natural. Totes les alternatives que la cultura i la tecnologia posen al seu abast per a seguir els consells de Blaise Pascal – que va dir que tots els problemes que tenim deriven de voler moure’ns de casa – no serveixen. Necessiten estar amb la seva colla. Les seves amiques i els seus amics. Necessiten admirar els cossos i els ulls d’uns nois de la seva edat, que després et diran que troben simpà tics, i necessiten ser admirades per aquests noies. Aquest és el joc i el mecanisme de la vida.
Les negociacions sobre l’hora d’arribar a casa ja fa anys que duren. Mentre que jo m’ho prenia a broma perquè penso que les activitats furtives es poden dur a terme a qualsevol hora del dia o de la nit, la meva dona s’ho prenia molt seriosament. Es veu a la nit tots els gats són negres i que les nostres filles estan assetjades per no sé quants perills. Tot i que jo penso que les nenes – ja són noies – tenen raó, no estic disposat a discutir-me amb sa mare que, a més, si ho faig, em dirà que la desautoritzo davant de les criatures ( o sigui que o dones la raó a la senyora quan diu quelcom davant les nenes-noies o no només estàs equivocat sinó que la desautoritzes ) i, per tant, deixo, que les nenes ens guanyin el temps de la sortida minut a minut. Les mares de les criatures de la colla formen una mena de senat i arriben a acords teòricament democrà tics que la canalla ha d’acatar.
A les cases en els que només hi ha un fill, la cosa queda aquÃ, però a les cases on n’hi ha més, el segon round és: si la meva germana pot fer allò, jo perquè no ho puc fer? La resposta, no per evident (perquè tu encara ets petita), no deixa de ser molt frustrant. Jo penso que els germans petits deuen esperar tota la vida el moment en el que podran ser els primers en fer quelcom. I no només això: el germà gran exigeix la distà ncia temporal que ell va haver es faci efectiva en el segon. Es a dir, que si el gran va començar a sortir als 16, el petit també ho faci als 16 i no quan ho comença a fer el gran. Com que em temo que aquesta no és una mesura que es reclama per protegir al petit, sinó per a fer-li la guitza, em temo que això de la fraternitat és quelcom molt, però molt sobrevalorat.
Després ve el tema dels temes: els nois. Jo sempre havia pensat – ingenu de mi – que en la guerra dels sexes els únics que anavem de bòlit érem els mascles. Que les femelles s’arreglaven una mica, somreien una mica, migtancaven els ulls una mica i totes les hi ponien. Però es veu que es de veres que elles també van de bòlit. I quan es veu que a les mosses els hi agraden els mossos salten totes les alarmes. Que si ves amb compte amb això, que si ves amb comte amb allò altre, que mira que els nois només pensen en una cosa, que no facis res del que te’n puguis apenedir.
Si ho veièssim en una pel.lÃcula ens fariem un panxó de riure perquè sembla que, a sensu contrario, els hi estiguem explicant a les nostres filles el que han de fer si s’ho volen passar bé de debò. I, a més, penso que és molt ingenu pensar que, arribats els moment, elles sobrevolaran per damunt del seu instint. És a dir, penso que faran si fa no fa el mateix que nosaltres, que de bons consells també en varem rebre un munt.
Ara nosaltres estem en la fasse que les nenes volen que amics seus – amics, no amigues – vinguin a dormir a casa. Sa mare diu que no. Jo dic que sÃ. Com que som tres contra una però la mare és el pal de paller de casa, democrà ticament de moment no vindran. Però jo ja li he advertit a la meva dona que acabaran venint. I que vagi posant-se al magà que no només acabarant venint sinó que podria ser que un dia ens els trobem fent cosetes, perquè és llei de vida que les coses siguin aixÃ.
Les meves filles, quan dic això, fan cara de fà stics. I potser sà que elles estan encara en l’etapa de pensar que tenir un contacte sexual és quelcom desagradable, ves a saber. Però jo recordo que l’any passat la gran també deia que l’alcohol li feia fà stic i enguany, pel dinar de la festa major, ha demanat mitja copa de cava. És evident que fora de casa deu haver tastat un beuratge que la deu haver convençut.
|
Contactes
Registra´t
