| |
SORT QUE LA BLANQUETA ÉS MÉS MODERADA QUE ARGOS.
 dissabte 20/agost/2011 - 04:22  669  4
Hem estat una setmana fora de casa. Hem deixat la Blanqueta a Santa Coloma de Queralt, on habitem durant l’agost, i la resta de bèsties a Barcelona. Però en aquesta època de crisi en la que no n’hi ha prou amb tenir una segona residència sinó que hom a més ha de fer com a mÃnim un viatge – i, si pot ser, dos o tres – les bèsties queden desamparades. Has de demanar a algú que les vagi a alimentar mentre tu no hi ets. I mentre tu no hi ets, no pots evitar patir per coll estarà la teva gata, els teus conills d’Ãndies, el teu conill orellut o la teva tortuga. Vol dir que els estimes. És aixÃ.
Estimar els animals em va semblar quelcom infantil i jo me n’amagava fins que vaig llegir Arthur Schopenhauer, el terrible filòsof alemany, que va dir que com més coneixia les persones més li agradaven els gossos. Jo no diria tant. Diria que hi ha persones que es fan estimar i diria que hi ha bèsties que es fan estimar. Però dit aixà no queda tant bonic com ho va escriure el gran Schopenhauer que, per cert, també va escriure que si es reencarnava es volia reencarnar amb el seu gos.
No és una mala idea. Jo, en la meva gata.
Se sap que el gat domesticà l’home fa relativament poc, fa uns 130.000 anys a Arà bia. Allà on anaven els homes hi havia un allau de ratolins i els homes van cedir als gats els ratolins i les cases. D’ençà de llavors que nosaltres vivim a casa dels gats. Actualment a les nostres cases no hi sol haver-hi ratolins, però els gats continuen estan a casa seva. I nosaltres a casa dels gats, servidors servils d’aquest felà petit però a l’hora tant aristòcrata ( no conec cap persona, per aristocrà tica que sigui, que arribi a la sola de les sabates de l’aristocrà cia del més humil dels gats ).
Quan tornem de vacances la Blanqueta està que trina. Malgrat que una senyora havia de venir a donar-li de menjar, tant la cassola de la teca com el del beure estan buides. A més, durant aquests dies s’ha patit una onada de calor i la casa ha estat tancada. A més, no li han canviat el wáter i ja se sap que si hi ha algún animal net al món són els gats. I, finalment, el tracte atà bic que van signar les nostres dues espècies és que nosaltres serÃem, a més de servidors, animals de companyia dels gats i és evident que no hem complert el pacte.
Rondina. És un dicturs agut, que recorda en alguns moments el concert número u per a violà de Txaikovski. Nosaltres, mirem de calmar-la. Li donem la raó en tot. Li donem de menjar. L’acaronem. Li repetim que sense ella no som res. Li recordem que a casa em reinstaurat la religió dels egipcis en la que els gats eren Déus.
Ella es va calmant de mica en mica. Ignoro si els animals tenen sentiments, tot i que si nosaltres som mamÃfers i representa que en tenim, no acabarÃa d’entendre perquè els altres mamÃfers no n’haurien de tenir de sentiments i, si m’apures, fins i tot millors que els nostres. Però ara això dels sentiments és un tema que es veu que només poden tocar els cientÃfics i jo sóc bà sicament un anticientÃfic, un aprenent de poeta.
Grà cies a Déu que la Blanqueta no és Argos, el cèlebre gos d’Ulisses que, passats vint anys de la seva odissea, fou el únic capaç de reconeixe’l malgrat els designis dels Déus. I els Déus el castigaren amb un cruel infart. Ara vivim en una época en que els Déus passen una mica de tot i això sovint és una sort. I al cab i a la fi nosaltres tampoc no hem estat vint anys fora de casa sinó només una setmana o sigui que un infart haguès estat quelcom excessiu.
Quan tot ja està més o menys en ordre, quan les respectives panxes mamÃferes ja estan plenes, quan els renys ja han passat avall, la Blanquet ve a jeure sota els meus peus i es posa panxa enlaire. Toca jugar. I una bona estona perquè fa dies que no ho fem.
Runa.
Runem.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
