| |
GRÀCIES MOU PER SER COM ETS
 dijous 18/agost/2011 - 08:03  574  1
Mourinho, l’entrenenador del Reial Madrid, cada dia que passa esdevé un personatge més grotesc. Una persona a la que se li suposava una gran categoria professional, i per tant humana, de mica en mica és va convertint en una mena de ninot a qui no només sempre li toca el rebre sinó que fot cosses al vent quan vol donar una guitza a aquell qui el tusta.
De les rabietes que fa Mourinho després de jugar contra el Barça se’n desprenen dos aspectes. Un és l’aspecte còmic, histriònic, ridÃcul, grotesc. L’altre és l’aspecte educatiu.
Començant per aquest segon, l’aspecte educatiu, cal dir que l’educació no només és aprendre allò que em de fer, imitar als nostres mestres en les seves virtuts.
L’educació també consisteix en tenir els ulls oberts per fixar-nos en allò que cal no fer, en aquells defectes, aquelles accions negligents que taquen la vida humana i la tornen fosca i tèrbola. En aquest sentit penso que Mou és útil a pares i mestres catalans per tal d’esenyar a la canalla què passa quan no se sap perdre, què passa quan es va de xulo per la vida i què passa quan no es té sentit de ridÃcul.
El botó de mostra és immens i estaria bé recordar a la canalla que no critiquem Mou perquè sigui l’entrenador del Madrid, sinó que critiquem Mou perquè té una actitud inacceptable. Vol dir-se que si fos l’entrenador del Barça si fes aquesta mena de coses també les trobariem malament. I cal que recordem que també el Barça ha caigut en aquests paranys no fa massa temps. I que, fet i fet, també hi cau ara. No fa tant de temps que, quan Luis Figo va fitxar pel Madrid, al camp del Barça s’hi va tirar el cap d’un porc fent que tots els barcelonistes del planeta sentÃssim una vergonya immensa.
I ara que el Barça guanya jo trobo a faltar en alguns jugadors del Barça l’elegà ncia amb que sap guanyar Guardiola. Estic pensant concretament en Piqué. No calia fer la maneta a les mans. N’hi ha prou amb vèncer l’adversari, no cal humiliar-lo. Ni que sigui el Madrid. No. I sobre tot no cal humiliar-lo perquè quan l’humilies demostres que moralment no estàs a l’alçada de la victòria. Que has guanyat esportivament, però moralment encara estàs perdut dins del laberint del ressentiment.
Tot l’anterior no vol pas dir que jo sigui un sant varó, ni molt menys. Una cosa és que jo digui que no hem d’exterioritzar la nostra alegria contra el Reial Madrid i una altra és que, des d’un punt de vista interior, reconec que aquestes victòries futbolÃstiques i aquest mal perdre dels madrilenys em produeixen una satisfacció, un plaer que ja reconec que són malaltÃssos. Reconec que jo abans, quan guanyava el Barça al Madrid, apagava la tele i me n’anava a dormir. No m’interessaven les declaracions dels jugadors, no m’interessaven les entrevistes als entrenadors, no m’interessaven les tertúlies post-partit.
Mou m’ha revolucionat tot això. Ara, quan acaba el partit, espero que comenci el segon espectacle, que són les declaracions del Mou. Les declaracions del nen que està de pega i no sap perdre, tant rabiüt que fa riure. Les tertúlies futbolÃstiques de Madrid ( les de Barcelona les trobo francament avorrides ), que segueixen la lÃnea de Mou i que, per exemple, ahir deien que Mou no havia volgut posar el dit a l’ull a Tito Vilanova sinó que li havia volgut fer una carÃcia a la que el segon entrenador del Barça havia respost amb una empenta molt agressiva. I aixà gairebé fins a les tres del matÃ...
No crec que aquest ressentiment meu contra el Reial Madrid sigui ni bo ni sa, però és. Jo vaig néixer a una Barcelona en la que als catalans se’ns negava gairebé tot. Havia d’estudiar en castellà , havia de sentir que Catalunya no era res més que una regió folclòrica i, dins d’aquesta regió folclòrica, fins i tots ens eren negats els nostres sÃmbols menys problemà tics. Desconeixiem el nostre himne, desconeixiem la nostra història, desconeixiem els nostres poetes. Ens quedava poca cosa més que el Barça.
I al Barça el putejaven tant com podien des de tots els à mbits. El putejaven, per exemple, prenent-li Afredo Di Stéfano – que avui és el president honorÃdic del Reial Madrid – o amb els penaltis com el de Guruzeta. El Barça fou una mà quina de paciència i de resistència, però no només d’això. El Barça també fou una mà quina de jugar bé. Fins aconseguir tenir gairebé tant de renom mundial com el Reial Madrid tot i que no guanyava tÃtols. Perquè a qui li agradava el futbol, de Kubala ençà , li agradava el Barça.
Laporta, Rossell, Guardiola i els actuals jugadors de la pedrera – Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Messi, Pedro – estan canviant la història. Han aconseguit la quadratura del cercle al Barça: un equip que juga bé ( millor que el Barça de Kubala, millor que el Madrid de Di Stefano, millor que l’Ajax de Cruyff, millor que el Bayern de Beckenbauer ), un equip que guanya gairebé tots els tÃtols que se li posen al davant, un equip que es porta amb una exquesidesa i una elegà ncia que enlluerna i un equip on més de la meitat del planter són jugadors fets a casa.
Jo espero que aquesta nova etapa victoriosa del Barça canviï el tarannà dels barcelonistes. Que les victòries ens facin abandonar el ressentiment. I que, sense resentiment, els escarafalls grotescos de les impotències dels nostres adversaris ja no ens provoquin aquest plaer morbós que encara ens provoquen, sinó que ens deixin indiferents, perquè no em d’oblidar que les à ligues no cacen mosques.
|
Contactes
Registra´t
