| |
EL CAMÍ DE SANT JAUME, DE SAHAGÚN A ASTORGA.
 dijous 18/agost/2011 - 05:25  496  0
Com cada any en els darrers tres i en els propers dos he estat una setmana de peregrinatge devers Sant Jaume de Compostela. Cada any són aproximadament cent kilòmetres llevant-me de matinada, guspirejant per l’aigua fresca, pregant per tal que surti el sol i per a que no apreti gaire, hospedant-me en humils albergs plens de gent més jove que jo, fent una cura d’humilitat que mai no va malament per a la vida. És una situació que contrasta amb el meu agnosticisme hedonista i aburgesat, però que he de reconèixer que m’educa.
Enguany hem topat, per una banda, amb la bellesa aspra del paisatge i la bellesa óptima i optimista d’alguns monuments. Penso en el Páramo lleonés i penso en la catedral de Lleó i en tota la ciutat d’Astorga. També penso en Hospital de Órbigo, en el seu pont solemne, perfecte, que hom diria que és etern. I en La Virgen del Camino on em trobo una creu – campanari clavada al cel i uns apòstols que semblen dimonis.
No sóc nacionalista perquè sempre que viatjo m’enamoro. M’enamoro dels paisatges, m’enamoro dels monuments, m’enamoro de les dones que vaig trobant pel camí. Sé que aquest enamorament no equival a allò que diuen un amor profund i arrelat, a aquell amor que basteix la pròpia personalitat, però és un enamorament que equilibra aquest amor propi. Que redescobreix una i mil vegades la fraternitat humana en la bellesa de les persones i de les coses. Que després, a l’hora de contruir un pensament polític, un sentiment nacional, et recorda quelcom fonamental: que abans que catalans som persones.
Com abans ja m’havia passat a Burgos, m’emociona la bellesa de la catedral de Lleó, els seus vitralls altíssims de colors vius, el seus grans espais on la llum esdevé senyora de tot. Dins la catedral, mentre jo penso una música de Haydn, sento un peregrí que diu que ell és com Alfred Nobel, que es veu que va dir que la música i l’art no li agradaven i que per a ell no tenien cap mena d’importància.
Li diria sacríleg del pitjor sacrilegi que es pot fer al mont estant, que és el sacrilegi contra la bellesa. Però no és un sacrilegi, és una desgràcia. Tenir al davant els vitralls de la catedral de Lleó i no emocionar-se, i no submegir-se en ells és una desgràcia, com la d’aquell al que li manca el sentit de la vista, o de la oida o qualsevol altre sentit.
Astorga, ciutat romana i ciutat gòtica: què més és pot demanar? Mil botigues de mantecades i de xocolata de tota mena. Hom diria que és una mena de monestir fet vila. Un monestir, entenguis bé, en el millor sentit de la paraula. D’aquells monestirs on els capellans pequen de gola –i qui sap si de luxúria- i es dediquen a la vida contemplativa, a la lectura i a somriure a Déu.
I, per què no dir-ho?, el rondineig dels peus, les seves butllofes, les seves llagues. Els nostres avantpassats estaven acostumats a fer llargs viatges, nosaltres, quan els fem una miqueta més llargs dels habituals, ens trobem amb dos senyors amanyegats que rondinen. I correm als podòlegs que hi ha aquí i allà per consolar-los.
Penso que potser fent camins una mica llargs en n’adonem que els nostres peus – malgrat que Freud no en parli – també formen part del jo.
|
Contactes
Registra´t
