Repenjada a la barana del balcó mirant mes enllà d'algún lloc, sentint la remor de la brisa i deixant-la moure els seus finissims cavells, ella es va permetre el luxe de no penssar en res, tant sols ser una peça mes de la plaça que aquella nit devenia tranquila i sense cap passejador de matinada. La veritat es que havia tingut una setmana molt dura però aquella estoneta "festejant" amb ella mateixa ja havia compenssat amb escreix la pesada càrrega de la setmana. El seu cos i la seva ment es recarregaven cada segón que passava, sentia engrandir-se tot el seu "jo", res en aquell moment la preocupava mes enllà de perdres cap senssació... No va ser conscient de que quelcom no anava a l'hora fins que d'entre els sons del no res va sobre sortir un sorollet de passos llunyants, un sorollet de corredisses rítmiques que no anava amb armonia amb la quietut de tot el quadre. (continuarà.. o no..)