| |
ES NOMÉS UN ADONAR-SE...
 dimecres 10/agost/2011 - 04:29  1968  1
Avui hi ha hagut dos moments en els que he estat molt contenta, el primer quan he rebut dos poemes recitats en MP3, però el segon ha estat quan m'he trobat amb un antic mestre de fotografia.
Jo tenia disset anys quan vaig fer un curs de formació ocupacional i ell era el meu mestre de foto, el cas es que amb 17 i un esclat -no només d'acné rabiós que perdurava inbatible- i un esclat hormonal que no podia controlar, a la seva classe era directament telekinésica, era al.lucinant com podien caure coses al meu pas, -perquè jo evidentment no les havia vist, si duia un got el vessava, se'm queia la cartera, els carrets,el millor de tot era aquella cara de seguretat aclaparadora mentre tot s'esfondrava al teu pas, fins al punt que vaig durar dos classes perquè a la tercera el mestre m'enviava a campar la boira literalment, o bé a comprarli aigua o el berenar, quan tornava les ampliadores eren ocupades i jo no podia fer el meu exercici.
La clase de foto es va convertir en una font de decepcions que jo no entenia de cap manera, ara sí, a ell li posava nerviós que jo em posés tan nerviosa.
No era pas una qüestió d'atracció, no no dic, això era una qüestió de percebre el meu estat, crec que més aviat.
Fins al punt que el meu reportatge de final de curs li va entregar una companya com si fos d'ella, i quan ella va veure el reflex de l'admiració pel treball, en aquell moment li va dir que les fotos eren meves, recordo aquella conversa, perquè em va venir a buscar i em va dir:- com has fet això!- i jo li vaig respondre:- amb el que m'has ensenyat, i després de marxar de la classe a fer vols per vilafranca aquella frase em va semblar prou punyent.
Al sopar de fi curs, va asseure's al meu costat, sota el tovalló hi havia un sobre amb una nota que vaig amagar-me als pantalons i amb la que vaig anar de pet als serveis, dos de les meves amigues es van alçar "insofacto" i em van perseguir i no vaig obrir ni la porta que ja deien - nena que pone!- posava: Gràcies per suportar-me, ets un sol.
Vaig plorar al vàter i vaig pensar hostia! ara si que li caura el vi per sobre, canvieu-me el lloc sispli! i em van dir nop.
Doncs be com que la por s'ha inventat per superar-la i em va el repte, -que no el sadomasoquisme- la casualitat va fer que sigui el meu vei del davant, hostia! que mira que hi havien pisos a la comarca!! aixi que sent veins de per vida, no em podia permetre el luxe d'ensopegar i caure escales avall cada cop que el veig, aixi que el vaig convidar al meu casament i van venir ells dos, i va ser el meu fotograf de casament, i a mes l'any passat sesió de fotos al seu estudi per la meva biografia, vestida evidentment! malgrat va tenir algun comentari que...
tant és! i avui me l'he trobat, i m'ha dit que em veu per la finestra,i que alguna cosa ha canviat en mi, i li he dit, sip no em queda ni un granet! i hem rigut, i que a veure quan anem a fer un café, i penso que aviat, perquè em sento confiada, cómode i penso que és un tio genial!,
|
Contactes
Registra´t
