sento la teva mirada damunt les meves paraules.
Cada un dels sons que transcric em parla del pas dels teus ulls. Però, sempre, d’amagat.
El teu silenci és tan esplèndid, tan evident, com ho va estar, durant un temps, la teva veu que ja, potser, no enyoro.
Va ser tan lleu el teu pas. Va ser tan imaginada la teva petjada en el meu camí que la pols que s’hi ha dipositat l’ha desdibuixat (no ha calgut esperar el vent que tot ho arrabassa).
La pedra plana de la teva presència va fer ones concèntriques en la meva superfície. Ara tot resta quiet. En pau.
sempre hi ha encreuaments, uns més llargs altres de curts, el més sa i bo és poder parlar-ne. Si s'arriba a la pau, el nostre cor ho agrairà i podrem mirar endavant, i poser ens tornarem a creuar amb una altra mirada.