| |
Placido Domingo rep la Medalla del Cercle del Liceu - III
 dimecres 20/juliol/2011 - 12:39  566  2
A la meva casa paterna no només s’hi escoltava molta música, sinó que la conversa sobre temes musicals, juntament amb els literaris i polítics centraven el 99% de les converses. Ma mare, en aquests debats, participava poc. A ella li agradaven les cançons tradicionals catalanes, la copla i, sobre tot, el Peret. No cal dir que tant el meu pare com jo, fora de les cançons tradicionals catalanes, valoràvem els gustos musicals de ma mare amb molt menyspreu.
El meu pare tenia en gran consideració els cantants clàssics, entenent com a clàssics aquells que havien cantant durant els segle XIX i XX ( és evident que els anteriors les seves orelles no els havien escoltat ). Sobre tot, parlava amb un gran entusiasme d’Enrico Carusso ( ja he explicat l’escena de l’estàtua a Nàpols ), a qui considera el súmmum de la potència i de la tècnica, el cantant que mai no seria superat per ningú.
Després venien tota una corrua de tenors magnífics però que no arribaven ni a la sola de la sabata del gran mestre. El primer era Titto Schippa, segons el meu pare, un cantant amb poca veu però amb una tècnica i una intel•ligència exquisida. Després n’hi havia uns quants que havien estat bons, però lluny del Caruso i Schipa: Benjamino Gigli, Mario del Mónaco, Giuseppe Di Stèphano, Aureliano Pertile, Miguel Fleta, Giacomo Lauri-Volpi etc...
El meu pare tenia veu de tenor i no li interessaven gens les veus femenines: no n’escoltaven mai ( curiosament, veig que els músics contemporanis que m’interessen també són tots mascles, potser amb les úniques excepcions de la Joan Baez i la Marina Rossell ).
També s’ha de dir que tampoc no li interessaven gaire les òperes que no fossin italianes, cosa que vol dir que es carregava alguns dels compositors més importants del gènere ( Wagner òbviament, però també una part molt important de Mozart, Glück, Weber, Wolf, Richard Strauss etc...), amb l’excepció de les franceses i, sobre tot de “Carmen” que se la sabia de memòria del dret i del revés.
Entre les veus clàssiques dels barítons el meu pare apreciava sobre tot Riccardo Strecciari i Tita Ruffo. I explicava que així com Tita Rufo era una persona excel•lent, un tros de pa que ajudava tothom, Strecciari, a banda de ser un geni, era un malparit immens, que putejava a tothom que podia. Després venia de forma molt destacada en Tito Gobbi i després els Sagi Barba i els Sagi Vela.
Els baixos encara quedaven més lluny de les preferències del meu pare, tot i que a mi els baixos sempre m’han impressionat molt. Per a ell el rei dels baixos era el rus Feodor Chaliapin i després li agradava molt en Nicolàs Ghiaurov. No hi havia més.
El meu pare tenia una manera d’ensenyar-me com havia de valorar els cantants. Agafava una mateixa ària (“una furtiva làgrima”, interpretada pel Carusso, Schipa, Gigli, Pavarotti, Aragall, Carreras i Domingo, per exemple ) i jo em trobava que, llevat d’algunes excepcions ( Strecciari i Rufo, sobretot, encara que Gobi també m’agrada molt ), sempre m’agradaven més els cantants moderns. Probablement per a poder valorar les exquisides veus que em servien em sobraven prejudicis, em mancaven coneixements i em sobraven tots els sorolls que se senten a les gravacions antigues ( a les modernes, els mitjans amb que compten els tenors són tant brutals que sembla impossible que hi pugui haver una ària que no ens agradi ).
(Una furtiva lacrima cantada per en Caruso, en Gigli i Domingo:
youtu.be
youtu.be
youtu.be
|
Contactes
Registra´t
