| |
Placido Domingo rep la Medalla del Cercle del Liceu - II
 dilluns 18/juliol/2011 - 07:11  543  2
2
Jo vaig néixer l’any 1962 – el meu pare, doncs, tenia 52 anys – . En 40 anys les coses havien canviat molt. I musicalment encara més. L’òpera, la sarsuela, la copla etc...havien deixat de ser les músiques populars per excel•lència i els qui es tallaven els bacallà eren els de la música pop – Beatles, Elvis, Rolling Stones etc... – i, per una altra banda, anava prenent cada cop més força el moviment dels cantautors – Brel, Brassens, Moustaki, Dylan, Baez, Llach, Serrat, Raimon etc...-. Justament aquests cantautors són els músics en els que jo faig niu. Primer en els catalans, després en els francesos i després en els anglosaxons.
I ja tenim la controvèrsia servida, una controvèrsia molt potent perquè, per la banda del meu pare hi havia el ressentiment del qui no havia tingut la oportunitat d’esdevenir cantant d’òpera i, per part meva, tota la força, tot el fanatisme i tota l’arrogància que dóna l’adolescència. Per acabar-ho d’arreglar el meu pare, malgrat que catalanista, havia estat un excombatent franquista i jo militava a Estat Català. Al final els dos anirem a parar a Convergència, però llavors jo li recriminava que haguès fet costat a Franco i ell havia de defensar el franquisme.
En aquest escaquer la música que ell defensava – la del Liceu – era fàcilment percebible com a reaccionària, mentre que la música que defensava jo era marcadament progressista. Estètica i política es barrejaven, saltaven les balles sense contemplacions i ens duien a fer unes afirmacions d’una idiotesa que fa posar la pell de gallina. Verdi, Mozart, Beethoven o Pau Casals foren senyors progressistes. I és evidentíssim que una persona pot ser reaccionària o fins i tot prenazi com Wagner ( que es posava guants quan havia de tocar peces de compositors jueus al piano ) i ser un geni absolut. I si hem de comptar els progres que no tenen talent estètic no acabaríem mai: el cas de Paco Ibáñez em sembla el més paradigmàtic o Quico Pi de la Serra ( com a cantant, com a guitarrista és molt bo ), etc...
En aquest marc, com sol passar quasi sempre, el que teòricament defensava una postura més reaccionària – el meu pare – en realitat tenia una postura més progressista, liberal, tolerant i oberta que la meva. Perquè els adolescents i els joves estan convençuts de tenir la raó, una raó absoluta, sense esquerdes, sense matisos. I el cas és que el meu pare va esdevenir un admirador de Lluís Llach (“Campanades a morts” era la seva peça favorita) i de la Maria del Mar Bonet. I també Jacques Brel. No li agradaven gens, en canvi, en Raimon, en Serrat, en Brassens o en Paco Ibáñez. Pel que fa a mi tota l’òpera – compositors i cantants – era dolenta. No se’n salvava cap.
El meu pare va voler que jo estudiés música – al conservatori del Liceu – i no hi va haver res a fer. L’estudi de la música requereix una constància que o bé tu tens per natura o bé algú t’imposa a que la tinguis. Jo ho veig amb les meves filles: la gran toca el saxo sense que ningú li demani, la petita, per a que faci els seus exercicis de trompeta ha de tenir a darrera sempre sa mare. Jo, com que els meus pares estaven molt enfeinats, no tenia al darrera ningú i no fotia brot, total que finalment el meu pare va d’haver d’entomar un dels seus fracassos respecte a mi: que no estudiés música ( després en vindrien d’altres de molt més importants: que estudiés lletres en comptes de ciències, que estudiés Dret en comptes de Medecina, que em casés amb la meva dona en comptes de amb la seva cosina etc...).
Va intentar que m’afeccionés a anar al Liceu igual que s’hi havia afeccionat ell, però no hi va haver manera. Quan anava amb ell, sempre li feia mala cara i, com sempre he estat un cul del Jaumet, suposo que li feia la guitza i no el deixava fruir de l’espectacle. Així que un dia va decidir que ell aniria a veure “Aida” un dia i jo hi aniria un altre. El resultat fou que jo hi vaig anar però, en comptes de gastar-me els diners amb un seient de platea o amfiteatre, vaig anar al galliner, on diuen que hi ha els grans afeccionats de debò a l’òpera del Liceu.
Fou un immens error que mai no he tornat a repetir. Com explica Josep Pla, per a gaudir d’un espectacle, la primera condició que s’ha de donar és la confortabilitat. Hi ha d’haver la temperatura adequada; el seient no ha de ser ni excessivament dur, ni excessivament tou i evidentment no s’ha de bellugar; la visió del que passa a l’escenari no ha de ser forçada, etc... Al galliner els seients eren incòmodes, fotia moltíssima calor i no es veia res. Hom aprèn equivocant-se. O ho hauria de fer.
(Tito Gobbi canta el Pròleg de Pallasos Impresionant, no?)
youtu.be
|
Contactes
Registra´t
