| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
Títol de l'article
 diumenge 17/juliol/2011 - 05:02  659  5
PLÁCIDO DOMINGO, MEDALLA D’OR DEL CERCLE DEL LICEU
Pel meu pare, amb qui estava d’acord gairebé en tot però amb qui no m’entenia gairebé mai.
Per la Dolors Làzaro i la Clara Castellà, emparentats amb aquell gran tenor català que fou l’Hipòlit Làzaro.
1
Aquest mes de març del meu pare hagués fet 101 anys, però ja fa uns quants que va morir. Concretament el dia de reis de l’any 1999, just abans que la meva filla gran – que encara no havia fet l’any – passés per casa seva a recollir els regals.
No va poder celebrar un dia de reis amb ella, però la va poder conèixer.
Fa 85 anys, a Barcelona, la gent s’entretenia diferent de com ho fa ara. La televisió encara trigaria molts anys en aparèixer, el cinema estava a les beceroles ( i, malgrat tot, pariria el que per mi ha estat el seu geni més incontestable, una mena de Homer del cinema: Charles Chaplin ), els reproductors de música eren cosa de rics i tot i així la música reproduïda era molt dolenta. Quedaven els jocs de tota la vida, quedava el teatre – llavors el teatre català passava la millor època de la seva història -, quedaven els concerts i quedaven les revetlles populars. No tot de molta qualitat, però sempre en viu.
A mig camí entre el teatre i la música es va desenvolupar l’òpera, que va esdevenir un dels entreteniments principals de la ciutat. Hi havia dos teatres que competien: el teatre Principal – que avui està en un estat lamentable que ens denigra com a barcelonins – i el Gran Teatre del Liceu, que era un indret on hi anaven els rics, però també les classes menestrals i fins i tot obreres. No ocupant els mateixos seients, però.
De casa dels meus avis – després casa dels meus pares – al Liceu hi ha cinc minuts caminant o menys. Total, que el meu pare s’hi va afeccionar apassionadament. Com que de dilluns a dissabte havia de treballar de valent a la fleca, ja el tens tots els diumenges a la tarda anant al Liceu i no precisament als seients que li corresponien per la seva classe social, sinó o bé a platea o al amfiteatre, que són els seients dels senyors ( els palcs són els de l’altíssima burgesia i l’aristocràcia ).
El problema del meu avi no fou que el seu fill gran s’afeccionés a l’òpera. Estic seguir que ell devia pensar que l’òpera estava bé perquè feia senyor i perquè era difícil que prengués mal. El problema és que algú li va dir al meu pare que tenia bona veu, que si estudiava cant podria triomfar i ja hi vàrem ser.
El meu pare només feia que demanar-li al meu avi que li comprés un piano i l’apuntés a classes de cant. El meu avi, un pagès de l’Alt Urgell que havia començat a treballar als 6 anys cuidant ramats de xais, ni ho entenia, ni ho acceptava, ni li feia cap gràcia. El seu fill gran havia de fer barretes i només havia de fer barretes.
Si s’ho passava bé anat al Liceu, perfecte, però d’això a apartar-se un mil•límetre del forn, hi havia un abisme que ell no el deixaria traspassar ( s’ha d’entendre: el meu avi, després de 12 anys treballant com un negre, havia aconseguit comprar una fleca; per a ell ser propietari d’un negoci era quelcom tant abracadabrant i inaudit, que considerava que tots els esforços s’havien d’esmerçar en que la fleca funcionés i qualsevol desviació d’aquest camí la considerava perillosíssima ).
Com que la democràcia familiar no ha existit mai, però abans els qui manaven eren els pares, el meu progenitor es va quedar sense piano i sense classes de cant, ens va quedar amb un gran amor a l’òpera que li va durar durant tota la vida i es va quedar amb un ressentiment pel que “había podido ser y no fue”, que li va amargar el caràcter de per vida.
Ma mare m’explicava que, quan van anar de viatge a Itàlia, a Nàpols, va perdre el meu pare. Va donar voltes i voltes i no hi havia manera que sortís. Finalment, va recordar que el meu pare s’havia emocionat molt al veure l’estàtua d’Enrico Carusso i va decidir tornar allà.
I allà es va trobar amb el meu pare abraçat a l’estàtua del gran tenor i plorant. Hi havia una colla de gent que els contemplava –a Carusso i al meu pare- però no gosava fer res (era evident que el meu pare estava trasbalsat però també era evident que no estava borratxo ). Ma mare el va recollir, el va posar a un taxi i el va consolar com va poder. Fou una gran pena que aquesta història no acabès igual que la de Cèsar i Alexandre, però no totes les històries acaben bé. El destí del meu pare, malgrat tenir una bona veu, no era fer de tenor.
(Així cantava l'Hipòlit Làzaro:
youtu.be)
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
ignatxo |
Un tros en el Temps...
Monday, July 18th 2011, 6:33 AM
La fascinació per l´Òpera (la gran però "maleïda" moda per una generació que ara molts considerem oblidada i que ha acabat convertint-se en una relíquia de l´Art per a pocs aficionats) fa mig segle enrera havia de ser majúscula. Però també ser artista no devia ser fàcil. L´exaltació per l´amor a la música és evident pel qui senti més o menys una passió fervent.
Al meu pare també li agradava l´òpera però en el cas de la nostra familia no ho va manifestar gaire tot i que sabíem la seva gran afició per la música clàssica i, per altra banda, Glenn Miller i la seva orquestra. Però en respecte a l´òpera, segurament desde ben jove (va néixer durant la Guerra) va estar influenciat en major o menor mesura pel que, equivocadament, s´ha delegat a aquesta forma d´expressió musical i artística a gust de ben pocs que feien cua al Liceu vestits de vint-i-un botó i fent prepotència de la seva posició (una imatge que es va donar molt a conèxier durant la Barcelona del franquisme i així quedava palesa en un llibre de Barcelona en fotografies, eidció dels anys seixanta, que vaig fullejar un dia a la biblioteca).
Però va ser una "moda". Segur! Les generacions que no van conèixer la televisió anaven al teatre o a l´òpera; o escoltaven discs als gramòfons. L´arribada de la ràdio havia de ser brutal... I ja no diem de la tele...
I això pocs ho valoren. A mi no és que em fascini l´Òpera. Bé, sí... Una en concret: la Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni. Però no és per l´obra en sí,... Sinó perquè la meva afició al cinema (pelis de l´Scorsese o del Coppola) fan molt ressò del seu famós "intermezzo" en algunes sequències. I la curiositat de saber do´n provenia em va incitar a escoltar-la i saber-ne la història fins al punt que vaig poder gaudir-ne d´una versió en cd a càrrec de la batuta del gran mestre Herbert von Karajan.
L´Òpera no està perduda. Té la seva legió de fidels fora de Barcelona (Amics de l´Òpera de Sabadell que organitzen representacions a altres ciutats com la meva, Manresa) i la seva tradició es perllongarà... I de segur que encara han de sorgir futurs tenors i, malgrat aquests temps amb o sense crisi, tampoc els serà fàcil emprendre aquesta carrera o, senzillament, delegar-ho com un gran fervor des del pati de butaques, o escoltant-ho a la saleta de casa.
I, gràcies, per oferir-nos aquest petit gran detall de la teva història familiar.
Salutacions;
Natxo
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
