| |
INSULTS, CALÚMNIES, INJÚRIES, OFENSES. UNA REFLEXIÓ.
 dimecres 13/juliol/2011 - 05:12  1044  2
La setmana passava vaig escriure un article sobre el Real Club Deportiu Espanyol en el sentit que Xavier Trias tenia raó quan deia que ser de l’Espanyol era una desgràcia. En l’article argumentava el perquè. Ja reconec que era un article àcid, dur, punyent i provocador. Però no era un article que traspassès cap línea vermella perquè no insultava, ni injuriava ningú.
Davant la reacció airada d’un seguidor de l’Espanyol jo vaig basar la defensa de la honorabilitat del meu article en el significat de la paraula “desgràcia” i ell va basar el seu atac en que l’article era ofensiu, més enllà del significat literal de les paraules. I si era ofensiu era injuriós.
Però jo li vaig dir que entenia que no era injuriós perquè deia la veritat, allò que als tribunals se’n diu exceptio veritatits. I perquè aquesta veritat era dita sense cap insult. Per això em vaig negar a retirar l’article tot i que el meu lector espanyolista m’ho va demanar bé. Perquè vaig considerar que malgrat que l’article era provocador i podia ser ofensiu no creuava cap línea vermella que no poguès ser creuada. Perquè consideo que si tot allò que ens ofèn ho hem de fer desaparèixer no quedaria titella amb cap, que diuen els castellans.
Havent passat pàgina d’aquell incident, avui vull reflexionar sobre les injúries.
Diu el Codi Penal espanyol:
Artículo 208.
Es injuria la acción o expresión que lesionan la dignidad de otra persona, menoscabando su fama o atentando contra su propia estimación.
Solamente serán constitutivas de delito las injurias que, por su naturaleza, efectos y circunstancias, sean tenidas en el concepto público por graves.
Las injurias que consistan en la imputación de hechos no se considerarán graves, salvo cuando se hayan llevado a cabo con conocimiento de su falsedad o temerario desprecio hacia la verdad.
Artículo 209.
Las injurias graves hechas con publicidad se castigarán con la pena de multa de seis a catorce meses y, en otro caso, con la de tres a siete meses.
Artículo 210.
El acusado de injuria quedará exento de responsabilidad probando la verdad de las imputaciones cuando éstas se dirijan contra funcionarios públicos sobre hechos concernientes al ejercicio de sus cargos o referidos a la comisión de faltas penales o de infracciones administrativas.
Jo entenc que les calúmnies – acusar públicament a algú d’un delicte que no ha cotmès- sigui un delicte. No entenc, en canvi, que no siguin ni les injúries, ni els insults. I no ho entenc perquè el límit de la injúria i l’insult – i, per tant, de la ofensa – és molt subjectiu: a un li pot ofendre que li diguin fill de puta i a un altre no. A un li pot ofrendre que li diguin vaca i a un altre no. A un li pot ofendre que li diguin desgraciat i a un altre no. A un li pot ofendre que li diguin espanyol i a un altre no, etc...
La meva filosofia personal al respecte és que mai no ens hem d’ofendre davant les injúries i els insults. Petquè o bé el que ens diuen és cert i, per tant, és de justícia que ho entomem o bé és fals, amb la qual cosa no ens hauria de fer ni fred ni calor.
Per exemple, si a mi em diuen vaca o hipopòtam en el sentit de que estic gras, com que estic gras hauré d’entomar que una certa semblança amb aquests dos mamífers tinc (amb independència de si hi ha vaques i hipopòtams magres, que també n’hi deu haver ).
Si em diuen fill de puta – deixant de banda que no considero l’ofici de puta pejoratiu en absolut i sí molt meritori – el cas és que ma mare era flequera o sigui que simplement qui em vol ofendre s’equivoca en llurs apreciacions. Com que qui intenta aquest insult normalment no ha conegut ma mare, la discussió no té cap sentit.
Després venen els insults a les persones que estimem, que en el meu cas em saben més greu que els que rebo jo. És cert que quan algú diu que la meva filla és una vaca o és una filla de puta em costa reaccionar amb la mateixa filosofia que he descrit abans. Però que em costi no vol dir que no és el que s’ha de fer.
Finalment venen els insults institucionals, aquells que diuen que els de l’espanyol són uns desgraciats, que els catalans són uns fills de puta, que els francmaçons són mafiosos, que els catòlics són pederastes, etc....
Normalment quan nosaltres ens apuntem a una bandera – la de la pàtria, la de la ideologia, la de la religió, la de l’equip de futbol, la que sigui – acostumem a defensar la nostra bandera amb un infantilisme absolut, més enllà del bé i del mal, sense ni una engruna d’esperit crític: els nostres són els millors de tots, no s’equivoquen mai en res i són la perfecció. Óbviament qualsevol atac contra la perversió és un sacrilegi. I qualsevol sacrilegi ha de ser castigat inquisitorialment.
Al meu entendre, però, per a aquestes injúries i aquests insults hauríem de ser capaços d’aplicar les mateixes fórmules que hem vist abans.
I si per axemple algú ens diu que el cas Millet demostra que CiU és corrupte ho hauré d’entomar perquè és evident que el finançament de la Fundació Trias Fargas a través del Palau de la Música, que rebia subvencions de la Generalitat convergent, per molt legal que sigui és ilegítim i inmoral.
I si per exemple algú ens diu que els francmaçons a les tingudes es beuen la sang d’un nadó, donarem un parell de copets a l’esquena a qui ens informa i sentirem les seves paraules amb més indiferència que les que se sent quan bufa el vent.
I pel que fa a si els catalans som uns fills de puta, haurem de reconèixer que entre nosaltres, com arreu de totes les nacions del planeta, n’hi deu haver uns quants, tot i que intueixo que més o menys debem guardar la mateixa proporció que la dels altres països, però potser no.
|
| |
10motius |
zzzzzzzzzzzzzzzzzzz
Wednesday, July 13th 2011, 9:15 AM
et deus avorrir molt, hem dius que deixàs el tema tancat hi ara hi tornàs, que passa que soc el únic que et fa cas en els teus articles?, la paraula injuriós no s'ha fet servir mai en la polèmica, ets molt cansin, per que no contestas els arguments, amb arguments hi ara et perds en disquisicions de si es un insult o no, tot insult ben argumentat pot deixar-ho de ser, per que la majoria de las vegades no es com es diu es com el altre se ho pot agafar, pero aixo a tu tant se t'enfot, te es igual perdre un debat pero mantindret en els teus quatre arguments legalistes, jo encara no he faltat a ningu hyi quan me han dit que a lo millor ho feia, he reculat per que el respecte esta per sobre de moltes coses, pero respecta es una paraula molt utilitzada pero poc aplicada,
|
 |
|
Contactes
Registra´t
