Avui ha estat un dia xafogós. Apelagós que diuen al Baix Camp. Ara, després d’un bon anunci, ha arribat la pluja. Primer ha estat una remor llunyana i un lleu resplendor de llum darrera les últimes cases del poble. Ara ja són brogits i llums i espetecs i aigua. Beneïda aigua que ens renta per dins i per fora del cansament, de la suor, de la pols. Fins i tot la meva gossa s’ha passejat lentament rebent les gotes grosses i (fins i tot) molsudes que ens anaven amarant. Hem tornat amb passets petits ella, jo amb passos i aturades pel camí. En tornar a casa he tancat els llums. He obert les finestres. Ara escolto Mahler i llegeixo poemes exquisits d’en Jacint Sala.
Ja no plou. L’aire fa bona olor de terra. M’he rodejat de paraules. Menjo un préssec a queixalades. M’espera una copa de vi negre, roig cirera i espès.
Visc i plou.
Això sí que és vida i la resta romanços; una fresca passejada després d´una tarda de pluja; olorar la humitat i després una peça de fruita i una copa de vi. Chapeau!
Olor de terra, els meus olors de la infància, els tinc gravats al narius i si van acompanyats de Mhaler i una copa de vi negre......que més es pot demanar?
Escriu el teu comentari per aquest article
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't