| |
SÓN COMPATIBLES AMOR I CONEIXEMENT?
 diumenge 10/juliol/2011 - 06:35  820  5
“Lleixant a part l'estil dels trobadors
qui, per escalf, trespassen veritat
e sostraent mon voler afectat
perquè no em torb, diré el que trop en vós.
Tot mon parlar als qui no us hauran vista
res no valrà, car fe no hi donaran,
e los veents que dins vós no veuran
en creure a mi llur arma serà trista.”
Ausiàs March.
1
Ella: Per què em dius que m’estimes si no em coneixes?
Jo: Doncs, precisament dic que t’estimo perquè no et conec.
Ella: Si et fa por coneixe’m, jo no puc estimar-te.
Jo: No et preocupis, ja t’estimaré jo sol. Sovint en l’amor la reciprocitat esdevé un negoci emocional pèssim per ambdues parts. I l’insistència en aquesta reciprocitat d’un mal gust denigrant. Estima’m i no m’estimis!
Ella: No t’entenc. Has llegit masses llibres, tu. Penso que només te’n vols anar al llit amb mi.
Jo: Amor meu, què vol dir només? En realitat copular és el tot. La resta és quelcom que només serveix per arribar a la còpula o que es deriva d’ella. No diré que intranscendent, però sí que diré “no essencial”.
Ella: No et fa vergonya només pensar en el sexe, com si fossis un animal?
Jo: No amor meu perquè faig exactament el mateix que tu.
2
En realitat jo penso que l’únic amor digne d’aquest nom és el amor de mare. I val a dir que quan penso amb l’amor de mare no només penso en les mares de l’espècie humana, sinó que penso en les mares de totes les espècies animals. Jo he vist una mare gata tirar-se a sobre d’un pastor alemany que en feia 10 d’ella per a protegir els seus gates. I he vist mares humanes que feien si fa no fa el mateix per protegir els seus fills. Gates, humanes i mares diverses en aquesta protecció molt sovint hi deixen la pell. Per això la mare és el ésser per perfecte de la creació i per això la resta d’essers comparats amb elles som d’una mediocritat infinita. Jo vull que si Déu existeix sigui ma mare, si no, no cal.
L’amor de parella només té sentit absolut si aconsegueix la maternitat de la dona. Si no sovint és un vodevil més o menys divertit o més o menys avorrit. Les grans històries d’amor de la literatura o el cinema ens parlen dels esforços de dos éssers per arribar a copular junts.
Això després es vesteix de projecte de vida i de no sé quants romanços filosòfics però la natura és sempre qui marca el compàs i em temo que nosaltres els humans som idèntics en aquest sentit a qualsevol altre espècie animal: la finalitat de la parella és la reproducció i, a través de la reproducció, la creació de l’ésser perfecte en la figura de la mare. Els pares – marits som uns comparses mediocres però necessaris en aquest procés. Sovint se’m fa difícil d’entendre que només la mantis religiosa i les abelles facin desaparèixer els mascles després del coit.
Em sembla evident que, en general, la sexualitat femenina va dirigida a la maternitat. Conscientment busca el millor pare pels seus futurs fills. El millor des dels diferents punts de vista, des del purament físic fins al patrimonial, passant per l’intel.lectual o el ideològic. L’actitud del mascle en aquest sentit és infinitament més primària. Veu un cos atractiu i la resta tant li fot.
La vida humana s’ha allargat tant en els darrers segles que les parelles que abans tenien un cicle de 20 anys ara poden tenir un cicle de 40 ó 50. El lamentable resultat d’aquest cicle és que home i dona, primer, ja no tenen el imperatiu de reproduir-se i, per tant, senten poca necessitat d’estar junts. Més aviat els avorreix. Després passa que, és clar, la convivència porta al coneixement de l’altre i això por
ta sovint a una crítica duríssima de la tria que vàrem fer: a aquesta persona tan toixa la vaig triar tu? Si, la vas triar tu, però estàveu programats per viure vint anys junts (és a dir, per a parir i educar els fills) i no per doblar aquest període. El que ha passat més enllà d’aquest cicle biològic no té un sentit biològic sinó que només té un sentit econòmic i social. Romanem on som per comoditat.
Ausiàs Marc, el millor poeta amorós català – comparar-lo amb Salvat-Papasseit és un insult- no fa comèdia en els seus poemes però està equivocat. No fa comèdia perquè els seus poemes amorosos estan escrits justament en el moment en que ell sentia l’imperatiu biològic de sembrar la seva llavor. Però està equivocat quan diu que el coneixement de l’altre porta a l’amor. I ara! El que porta a l’amor és el desconeixement de l’altre. I el coneixement de l’altre és el que porta al desamor.
Gairebé cap escriptor, ni cap guionista de cinema no han tocat el tema de com continuen les històries d’amor un cop els enamorats han aconseguit la seva fita – viure junts i reproduir-se- i han hagut de continuar vivint junts. Plantejar-se, per exemple, si Romeu i Julieta, quan ell tingués 60 anys i ella en tingués 57, encara s’estimarien – ja no dic apassionadament, sinó simplement si s’estimarien – o no.
La meva resposta és que no gaire en el millor dels casos i s’odiarien en els pitjors. I per què? Perquè portarien molts anys contradient les lleis de la natura per culpa de la medecina. I per que això desemboca en un excés de coneixement mutu que finalment és imperdonable.
Crec.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
