| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
LA MEVA FILLA GRAN RECITA VERDAGUER AL SEU LLI MORIBUND.
 divendres 8/juliol/2011 - 01:32  1087  14
No sé qui va regalar a la meva filla gran un potet ple d’una mena de sorra amb una llavor dins. La meva filla l’ha anat regant, l’ha posat als indrets de la casa que ha considerat que la planta estaria millor, però per unes coses o unes altres es veu que la planta no fa bona pinta.
Jo entenc perfectament que la meva filla estimi la planta. Jo estimo la casa on em vaig criar, estimo les accions de telefònica, estimo els meus comptes corrents, estimo els meus llibres, estimo els meus CDs, estimo els meus DVs i, per tant, accepto com absolutament normal que ella estimi la seva planta que, pel que es veu, ho està passant malament.
A més la seva planta, al contrari del que li passa als objectes que jo he esmentat com a depositaris del meu amor és un ésser viu i ser un ésser viu és una desgracia. Ja ho deia l’immens poeta nicaragüenc Rubén Darío:
“Dichoso el árbol, que es apenas sensitivo,
y más la piedra dura porque esa ya no siente,
pues no hay dolor más grande que el dolor de ser vivo,
ni mayor pesadumbre que la vida consciente.”
La meva filla sap que la meva dona és de ciències i a ella li demana respostes científiques que no sé en què consisteixen. A mi em demana respostes humanístiques i li dic que li reciti a la seva planta el poema de Verdaguer que comença “Jo sóc un bri fi de lli...” ( pels que llegeixin el poema i els hi sembli una collonada, els hi recomano, primer, una mica d’humilitat i, segon, que es posin drets i recitin el poema com Déu mana i en veu alta i després que li demanin perdó a Mossèn Cinto i que es treguin el barret: és un poema senzillament genial ).
“Jo
só
bri
fi
de lli,
dret
i prim
fins al cim.
Colliu-me,
quan floriré;
teixiu-me,
i us vestiré
d’un llani-llini
blanc com l’armini.
Jo
só
bri
fi
de lli.
Mon tronc
és un jonc;
ma flor,
un rubí.
Tinc
cinc
fulles
en la flor,
totes belles
i vermelles
com un cor.”
L’escena de la meva filla gran llegint apassionadament Verdaguer per a guarir la seva planta és sensacional. Tant sensacional que només espero que el cel existeixi i Mossén Cinto l’hagi pogut gaudir. I espero que la planta l’hagi escoltat emocionada de la barreja de talent ( del poeta ) i d’amor (de la meva filla) i es guareixi ràpid.
Abans, li he hagut d’explicar a la meva filla que això que parlar a les plantes es bo per a les persones i per a les plantes és més vell que l’anar a peu. Que Hipòcrates, pare de la medicina, ja ho defensava al segle V a.C. I cal recordar que la seva medicina es basava justament en les plantes. O sigui que poca conya.
La insigne paisatgista María de la Cruz Díez escriu:
“És possible comunicar-se amb una planta?
Quan uns ulls es fixen en una cosa ja existeix comunicació. Les plantes són molt sensibles a tot tipus de vibracions i, per tant, també ho són a les vibracions de la veu humana i de la música. Per això, hi ha qui pensa que tenir cura de les plantes no n'hi ha prou en absolut. És a més necessari estimar-les i parlar amb veu suau i pausada, a curta distància i amb el convenciment que ens escolten.
Altres persones diuen que quan s'han enfadat amb algun arbre, per no donar fruits, i li han dit, amb veu amenaçadora, que van tallar, aquest reacciona i s'ha posat a donar fruits en abundància.
Alguns investigadors insisteixen que les plantes poden habituar-se a la veu del seu cuidador habitual i trobar-hi uns nivells d'harmonia superiors als que aconseguirien amb qualsevol altra. Segons els experts, la veu humana, juntament amb el brunzit dels insectes polinitzadors, és el so més tolerat. Curiosament les veus més melòdiques i la música clàssica tenen major capacitat de facilitar el creixement i la curació de plantes malaltes.
No obstant això no només cal parlar amb les nostres plantes sinó que també és obligatori saber escoltar a través de la nostra vista i comprendre el que volen dir-nos amb l'objectiu de poder atendre amb la major promptitud.”
No cal dir que hi ha científics que diuen que parlar a les plantes no serveix de res, però vet aquí el que li va passar al catedràtic de botànica Hamilton:
“El professor de botànica Richard Hamilton, d'una respectable universitat nord-americana va ser qüestionat a classe per un alumne sobre la suposada veracitat que parlant-li a les plantes, aquestes creixen més belles i ufanoses.
Doncs bé, el professor Hamilton va afirmar que això parlar amb les plantes no servia absolutament per a res, perquè no provocava en elles cap efecte. I per acabar d'una vegada amb aquesta falsa creença va proposar realitzar el següent experiment. Al passadís d'entrada de la universitat, sota idèntiques condicions de llum, humitat i temperatura, va fer posar unes testos de begònies, amb un cartell en cadascuna d'elles. Els rètols deien, "Sóc bonica" en alguns casos i en altres "Sóc lletja".
Hamilton va demanar als seus alumnes que cada vegada que passessin al davant s'aturessin un instant i els dirigissin frases a cada planta d'acord amb el que indicava el cartell. Així que els alumnes en passar li deien a la planta amb cartell de "Sóc lletja": "ets horrible", "aquestes espantosa", "ets la pitjor begònia del món" i frases similars, mentre que a les que tenien el rètol de "Sóc bonica", li atorgaven molts floretes i frases belles: "ets bellíssima", "que bonica estàs", "la teva fragància i colorit són exquisits" i tot el que se'ls va poder ocórrer.
I què va passar?. Al cap d'un mes, totes les lletges s'havien assecat, mentre que les boniques lluïen extraordinàriament saludables. Si això succeeix amb les plantes, s'imagina el que passa amb els nens si cada dia els diu frases agradables?”
Finalment observar que la meva mare segur que era menys culta que el professor Hamilton, però també segur que era més sàvia. Ma mare, durant tots els anys que van durar els meus estudis, i veient que jo era un toix rematat, anava a l’església de Sant Agustí a posar ciris a Santa Rita patrona dels Impossibles per tal que jo acabés els estudis i em llicenciés, ni que fos en Dret. A mi no em sabia greu que ma mare no tingués confiança en mi perquè jo tampoc no en tenia, però no entenia que ma mare es cregués aquelles collonades. Ma mare em va dir: “Mira, si Santa Rita pita, millor per a tu i si no pita, quin mal fa que jo li posi ciris?”.
D’altra banda, em sembla tan obvi que a tots els éssers vius ens agrada que ens tractin bé i que ens estimin, que em sembla molt poc científic que algú vulgui demostrar el contrari. A qui li va malament que l’amanyaguin?
Finalment, i amb independència dels resultats, el que fa la meva filla per la seva planta i el que feia ma mare pel seu fill són dos grans actes d’amor a la vida, quelcom profundament emocionant, profundament poètic. Una gran obra d’art de l’existència de la que em sento orgullós i agraït al Gran Arquitecte de l’Univers per poder-ho viure.
I, per cert, ma mare i Santa Rita se’n van sortir, així com espero que se’n surtin Sant Jacint Verdaguer i la meva filla. En el cas de la planta un resultat positiu seria infinitament més just.
"Jo sóc un bri fi de lli..."
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
sarralenc |
Felicitats, Persi!
Sunday, July 10th 2011, 4:07 AM
Tal com ja t'han dit els altres comentaristas del teu escrit: ÉS MAGNÍFIC!
Tan el contigut com la forma.
És un vertader plaer poder llegir el que escrius.
No sóc cap expert, però no fa gaire estava llegint, no m'enrecordo ben bé quina obra d'en Josep Pla, i no podía evitar la sensacó que estava llegint a n'en Persi. Per un moment vaig dir-me
"Persi és en Pla; però immediatament m'en vaig adonar que no podía ser, perque en Pla ja era mort, i en Persi està ben viu i ben jove! (pels que passem dels vuitanta, tot el qui no ha arribat als 50 encara és jove; després ve la "mitja edat d'adult".Uns diuen que mai
se és vell, però després del 70 ja es pot començar a considerar-se....dígali com se vulgui, vell, gran, tercera edat, ancià...)
Ho sento per la teua filla; però com tú dius, " Em d'ensenyar a les criatures com és la vida en realitat" i com més aviat ho comprenguem,
més tolerable sens fa acceptar les vicissituds de la vida.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
