| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
“EL CODI HA CANVIAT” (“SOPAR D’AMICS”) DE DANIÈLE THOMPSON.
 diumenge 3/juliol/2011 - 07:21  699  8
O MATRIMONI I/0 VERITAT
1
Una de les coses en que la meva parella i jo em evolucionat és que abans més o menys ens agradaven el mateix tipus de pel•lícules i ara no. O bé abans als dos ens costava menys de cedir per veure les que proposava l’altre. Recordo que fèiem servir una tècnica que funcionava: cada vegada que anàvem al cine el que li tocava triar proposava tres pel.lícules a l’altre i l’altre triava la que li agradava més de les tres. D’aquesta manera hi havia un cert equilibri que feia que la cosa funcionés.
Ara les coses són més brusques, ara és allò de: jo vull veure aquesta, si vols venir ets benvingut – o benvinguda – i si no hi vaig sol – o sola -. El pas dels anys no ens fa més generosos sinó més exigents, com si tinguéssim la sensació que l’altre – o l’altra – ens ha aixecat la camisa en algunes coses i que ja n’hi ha prou de cedir.
I vet aquí que al cinema la meva dona i jo coincidim poc, com coincidim poc en les lectures i encara em demano com es produeix el miracle que encara coincidim cada vespre al sofà de casa veient la tele, miracle que, de tota manera, va de baixa perquè ella té una progressiva tendència a posar-se a mirar una pel.lícula per internet i jo a veure documentals o debats per televisió.
El cas és que a la meva dona li agrada anar al cinema a distreure’s, a evadir-se dels problemes que té a la vida quotidiana. També li agraden les grans històries romàntiques tipus “Casablanca” o “Memòries d’Àfrica” i val a dir que aquestes pel.lícules ara i abans funcionaven com una mena d’afrodisíac emocional, que suposo que deu ser el contrapunt de l’afrodisíac pornogràfic que ens agrada als homes.
Els meus gustos cinematogràfics i artístics en general estan a les seves antípodes. A ella li agrada la bellesa, el bon humor, els finals amables. Jo, per la meva banda, prefereixo el cinema realista aquell en el que els que hi ha treballat no han volgut fer un entreteniment sinó que ens han volgut emocionar. I quan dic emocionar no em refereixo al melodrama tipus “El que el vent s’endugué”, sinó als drames o les tragèdies que posen els dits ales nostres nafres i a vegades el puny sencer.
Potser la gran diferència entre la meva dona i jo a hores d’ara a l’hora de triar les obres d’art que preferim és que ella vol obres amables, mentre que jo prefereixo les obres crítiques, satíriques, dures. La bellesa per la bellesa – fora del cos femení, d’alguns paisatges i de la música – m’embafa.
Per tot això avui he anat al cinema sol. La meva família ha anat a veure “Els Pirates del Carib” – que jo no només trobo que és una pel.lícula insubstancial, sinó que és d’un mal gust horrorós – i jo me n’he anat tot sol a veure “Canvi de codi”, que suposo que per raons comercials s’ha traduït per “Sopar d’amics” ( Val a dir que al vespre ens hem retrobat tots a casa i tothom tant content: ningú no ha perdut la tarda veient quelcom pel que no tenia cap interès ).
2
La propaganda presenta “Sopar d’amics” com una reflexió sobre la comèdia que tots hem de fer quan ens trobem amb sopars familiars o d’amistats. Volem que tot vagi com una seda i, per aconseguir-ho, ens disfressem de persones intel•ligents, sensates, agudes, triomfadores, etc...i amaguem les nostres misèries que potser només coneixem nosaltres mateixos o les persones amb que més intimem. En aquest tipus de sopars – dels que els dinars nadalencs en són una bona mostra a casa nostra – quan surt alguna opinió real i crítica envers un dels assistents al dinar s’arma la de Sant Quintí. Esclaten les enveges latents entre els uns i els altres i algunes vegades la cosa acaba al jutjat de guàrdia.
L’altre dia discutia sobre la veritat i la mentida i deia a uns amics que jo, com a marit, com a pare, com a advocat i com a escriptor, era un ferm partidari de la mentida. Reconec que era una posició extrema per tal de fer possible el debat ( els debats són impossibles si dius d’entrada coses molt raonables ). En realitat jo no sóc partidari ni de la veritat, ni de la mentida per elles mateixes, sinó de dir el que convé. A vegades convé dir la veritat, a vegades convé dir mentides i molt sovint cal dir una barreja ben cuinada dels dos elements.
Ara bé, el que mostra la pel•lícula i, per això té un regust amarg darrera la ironia dels seus diàlegs, és que malgrat que nosaltres ens presentem d’una manera amable, sensacional, genial o superlativa, la veritat continua existint. I que la veritat continua existint no vol dir tant que la veritat és la que és – perquè la veritat ningú no sap com és en realitat – sinó que la realitat és com la percebem nosaltres. Es a dir, que malgrat que nosaltres fem un esforç per tal d’ensenyar la nostra cara amable, som conscients que en realitat el dibuix de la nostra ànima és el del Dorian Grey del quadre.
Els que ja portem uns quants anys a l’esquena de relació de parella sabem fins a quin punt és un problema i/o una solució conèixer bé l’altre. Hi ha un moment en que ens és difícil de sorprendre’l però, a més, és que ja no el podem enganyar. Si pensem que l’enganyem sovint el que passa és que el que fem – que no voldríem que la nostra parella sabés – en realitat a ell li deixa indiferent. Perquè si no li deixés indiferent actuaria.
Quan entres en aquests trencacolls de la veritat, la mentida, la coherència i la incoherència en el marc d’una parella més o menys burgesa que estigui entre els 40 i els 60 anys, fet i fet, les coses acostumen a ser molt poc passionals. Veus el final del túnel i penses que hi ha coses que vols fer, que vols viure, que vols fruir, però ja no estàs per a tirar-te a l’abisme (a no ser que el teu matrimoni sigui l’abisme en ell mateix). I fas equilibris i te’ls deixen fer. I els deixes fer. Perquè l’estabilitat ara ha esdevingut important.
Jo he portat molts divorcis i conec una miqueta el tema. Moltíssimes parelles entre els 40 i els 60 anys s’avorreixen com una ostra i surten a caçar papallones amb el consentiment tàcit – o fins i tot exprés – de l’altre. Els divorcis en aquesta edat només es donen perquè un dels dos pateix una relació infernal o perquè n’ha trobat un altre – o una altra – que dóna tantes o més garanties d’estabilitat que les que té, cosa que és difícil perquè en general l’avorriment és proporcional a l’estabilitat.
3
Vosaltres penseu que la meva dona i jo hauríem d’anar a veure aquesta pel•lícula junts? Jo crec que no. A l’estabilitat dels matrimonis li destorben un munt de veritats.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
montana |
em sona aquesta conversa, eh !!!
Monday, July 4th 2011, 4:02 PM
triar dir la veritat o la mentida segons convé ? millor seria tenir la suficient confiança per dir la veritat i que sigui respectada per ambdues parts (com el cas de la peli)... no passa res, mentre hi hagin moments a compartir que siguin volguts i gaudits pels dos, sinó malament anem !!!
I el fet de ser amables a les trobades familiars o d'amistats és senzillament per passar una bona estona, ja sabem que tothom té la seva vida particular, però no cal fer malbé la trobada. Ah, i si no ve de gust no es fa trobada i "punto pelota". Ja se sap que a vegades s'ha de cedir per un dels dos, però lo maco és cedir per amor a la parella, però sense mentir. Això és estimar.
Si s'han de fer equilibris per l'estabilitat (pel que dius, estabilitat familiar) és perquè en una balança pesa més això que una altra classe de vida. Respectable. Que es vol caçar papallones i és consentit? cadascú tria com vol viure. Que hi ha avorriment? ostres fem-hi quelcom, esforcem-nos una mica per alegrar-nos la vida. Aquí no s’hi valen mandres si el vol fer... coi que no costa tant, i si no hi han ganes... uf!! pleguem veles !!!
matrimoni o veritat? tot juntet... Ja veus Persi, segueixo pensant que la veritat sempre hauria de ser la base d’una parella i la base de tot. Jo només entenc la vida d’aquesta manera. I vull viure-la així.
Una abraçada ... :)
|
|
ignatxo |
Tampoc seria dolent...
Monday, July 4th 2011, 4:51 AM
Anar a veure una pel.lícula que a un dels dos no els agrada... Per la meva experiència he vist pel.lícules horrendes amb la parella (suposo perquè encara estic en aquest estat de voler compartir) però reconec que passo una bona estona i em dona motius per carregar-me la pel.lícula. Exemple: vaig riure tan de lo dolenta que era. Típic comentari que molts usem com a plantilla.
I posats a dir en el tema de la parella i donant un exemple de pel.lícula com "Canvi de Codi (Sopar d´Amics) ves per on, me l´apunto perquè encara no la he vist però per l´argument que has donat no dista gaire lluny d´aquell sensacional drama tragicòmic danès que du com a títol "Celebració" (Festen, 1999) i on un cap de setmana de retrobament familiar, amb l´excusa de l´aniversari del patriarca, es converteix en un infern de veritats, mentides, sinceritat i una falta de tendresa que surt a la llum en detriment al fals maquillatge que ha mostrat la familia protagonista de la pel.lícula.
És cert que el realisme i la visceralitat del contingut d´alguns films pretenen allunyarnos de la ficció, però no obstant hem de pensar que no deixa de ser això: ficció. Per moltes vegades que escoltem allò de"que a vegades supera la realitat". Només fem això; anem a veure una pel.lícula. A desconectar-nos del món quotidià i potser a veure un reflèxe pròxim als nostres entorns o a embolcallarnos de fantasia (que també cal dir, una bona dosi d´aquest gènere no va pas malament). Molts no van pel temor a la procedència del païs d´origen del film (un plom europeu, rus o xinès) o simplement per l´argument i afluència d´actors "desconeguts" en el repertori. Sense tenir en compte que rera aquella obra hi ha un gran argument farcit de diàlegs enginyosos. I alguns, per allò de les veritats, ja no volen anar perquè els dona grima ja que la seva proximitat a la realitat "els pot ferir la sensibilitat". Però a vegades aquest contrapunt emociona i impresiona i és la clau perquè alguns espectadors deixin de gaudir d´un espectacle d´efectes especials o romanticisme pàmfil per passar a seure´s a la fila de butaques i pensar, reflexionar i treure conclusions... Acabo la pel.lícula agradant o no.
Evidentment les grans superproduccions de Hollywood donaràn una imatge de la parella i de la familia a base de barbacoes i partits de beisbol en la seva vessant més realista. Pura comercialitat amic Persi. Desgraciadament la majoria del gran públic vol la Ventafocs al Païs de les Meravelles i prefereixen l´acudit fàcil i dolent per treure conclusions ràpides. I tot perquè aíxí la realitat els dicta el contrari del que la gran (o petita) pantalla ens ofereix dia a dia.
Salutacions;
Natxo
|
|
erratica |
ami no m'agrada
Monday, July 4th 2011, 4:02 AM
anar al cinema sola... em sento com una fracassada, no hi ha ni una amiga que pugui venir amb mi?
passada la reflexió personal, trobo molt sa que cadascú pugui anar a veure la peli que li doni la gana sense haver de passar una mala estona veient el que vol l'altre...
En aquest camp tinc sort, soc com un tiu qualsevol, m'agraden els trillers, les pelis d'acció, poc profundes i sense més que pensar, les d'aventures... i odio profundament les comedies romàntiques que acaben bé...
I no no huarieu de veure la peli junts, si a algun dels dos no us agrada...
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
