| |
EL DÉFICIT PÚBLIC I ELS NEOLIBERALS - III
 dimecres 29/juny/2011 - 08:03  586  4
4.3. L’estat espanyol.
Malgrat que des del govern espanyol, els partits estatals i els mitjans de comunicació espanyolistes se’ns vol convèncer que les autonomies són les principals culpables del dèficit públic espanyol, el cas és que és l’administració espanyola la que té un endeutament més important.
Va tancar l’any 2010 amb un endeutament de 487.870 €, que suposen el 45,9 del PIB, cosa que significa que l’administració central, cosa que vol dir que es va incrementar un 11,15%.
L’endeutament de les empreses públiques dependents de l’administració espanyola van tancar l’any 2010 amb un deute de 55.754 milions d’euros, cosa que equival al 5,2% del PIB.
El deute de les Comunitats Autònomes va pujar un 31,70 el 2010.
El conjunt de les administracions municipals van acabar l’any 2010 amb un deute de 35.442 milions d’euros, cosa que equival al 3,3% del PIB i suposa un increment respecte del 2009 del 2,11%.
La suma de les administracions públiques de l’estat espanyol van acabar l’any 2010 amb un dèficit del 9,24 del PIB, cosa que vol dir que el deute conjunt fou de 98.227 milions d’euros. L’any 2009 els calés que es devien eren 117.306 milions d’euros i això suposava el 11,13% del PIB.
Això vol dir que l’estat espanyol, en la seva feixuga tasca per tal de disminuir el dèficit públic, no avança tan ràpid com voldria la unió europea – ni com avancen d’altres estat de la unió – però avança. I també es pot dir que n’hi ha d’altres que estan molt pitjor.
4.3.1. Les competències estatals.
Ja hem vist que, dins de la Unió Europea l’estat espanyol – que és aquell al que tenim la vergonya de pertànyer la majoria dels catalans ( no tots, els andorrans tenen el seu estat propi i els catalans del nord pertanyen a l’estat francès )- és dels que pitjor ha fet les coses en els darrers 10 anys. Això vol dir que, per una banda és dels que té un dèficit públic més important i, per un altra, un dels que ha evolucionat més malament.
El perquè s’ha donat aquesta situació crec que s’explica fàcilment: Espanya ha basat tot el seu boom immobiliari – la construcció pública i privada dels darrers anys – en el crèdit, pensant-se que això no tindria aturador. Quan els crèdits han frenat, la demanda ha fet una frenada brutal i més o menys tothom s’ha quedat amb el cul enlaire.
La política econòmica del govern central presidit per Rodríguez Zapatero ha estat d’una gran frivolitat. L’home, quan era el moment d’estalviar, es va dedicar a llençar la casa per la finestra “regalant” als espanyols 400 € per aquí, xecs per allà i tot plegat va derivar en una situació de deute totalment insostenible. Van haver de ser míster Obama i Frau Merkel els qui li cridésin l’atenció sobre les ximpleries que estava fent i va ser a partir de llavors que va començar a governar com un home sensat. El problema és, és clar, que les insensateses que havia comès abans li han hagut de fer prendre unes mesures molt més dràstiques que les que hauria hagut de prendre si hagués governat amb una mica de seny.
En aquest sentit val a dir que la posició del PP – que guanyarà les properes eleccions d’una manera clara sinó claríssima – ha estat molt demagògica. La política del PP a Madrid consisteix a oposar-se a tot el que fan els socialistes, tant si ho fan bé com si ho fan malament. És evident que quan Zapatero flexibilitza la llei laboral i retalla prestacions socials per tal d’ajudar a les empreses i reduir el dèficit fa el que ha de fer i és evident que quan governi el PP farà el mateix perquè no es pot fer una altra cosa.
Val a dir que la política econòmica respecte del dèficit públic que estan seguint ara mateix els socialistes – i que és segur que seguirà el PP si governa – està tenint dos resultats: l’efectiva baixada del dèficit públic ( que per al 2011 el govern espanyol preveu que serà del 6%, mentre que el FMI creu que serà del 6,9% - recordem que el 2009 era del 9,2 ) i una forta contestació social ( moviment dels indignats ) per la situació econòmica i les retallades socials.
S’ha de recordar que en aquests moments els països que lideren l’augment del deute són: USA, Gran Bretanya, Grècia i Espanya. I que es considera que la despesa pública no baixarà als nivells anteriors a la crisi, sent optimistes, fins el 2015. O sigui que cal continuar el la línea dura que en definitiva el que fa és purgar uns excessos que han durat més de 10 anys.
El FMI considera que España no complirà amb el Pacte d’Estabilitat del 2013, data límit per arribar a un dèficit màxim del 3%. El FMI considera que Espanya col.locarà el seu dèficit al 5,6% l’any 2013 i que el 2015 voltarà el 4,4%. Malgrat això, d’ençà que el míster i la frau van fer quadrar Zapatero el dèficit espanyol va de baixa i això és positiu. La pujada de l’IVA, la retallada del sou dels funcionaris, la reducció de la despesa farmacèutica i una reforma laboral que permet sobreviure les empreses i facilita la contractació estan sent mesures indiscutiblement positives.
El principal problema que té plantejat l’estat espanyol és que, així com a l’hora d’estalviar recursos públics el camí està clar i s’està seguint, no es veu gens clar quin és el camí que suposarà que hi hagi més ingressos. En aquest sentit el govern Zapatero creu que el PIB creixerà l’any 2011 un 1,3%, mentre que el FMI pensa que ho farà un 0,7% és a dir aproximadament la meitat.
Hi ha un factor intangible que jo crec que és clau per tal que es generin més llocs de treball, ja sigui ampliant les plantilles de les empreses existents, ja sigui creant noves empreses: la confiança. La confiança en els governs i la confiança en la situació de progrés econòmic.
Les darreres eleccions municipals i autonòmiques (2010 – 2011 ) han demostrat que els socialistes ara mateix no només no tenen la confiança de la majoria dels espanyols, sinó que aquests hi desconfien més que mai: la pèrdua de ciutats tant emblemàtiques com Sevilla, Barcelona o Sant Sebastià parlen per elles mateixes.
Pel que fa a la confiança dels empresaris a jugar-se els calés ampliant llurs plantilles o muntant noves empreses val a dir que pràcticament és inexistent. Ara mateix sembla un d’aquells moments en els que, qui t’he diners, faci mans i mànigues per tal de no perdre’ls més que no pas per a voler-ne guanyar més. Sembla que el primer que ha de ser evitat ha de ser picar-se els dits. En aquest sentit penso que no es sortirà de la crisi fins que es faci una política econòmica que permeti als empresaris llençar-se a la piscina amb unes certes garanties de que hi ha aigua. I això passa també pels sindicats, que a l’estat espanyol són nefastos. No només perquè no representen més que a una oligarquia que viu amb l’esquena dreta i només sap fer que demagògia, sinó perquè trava les reformes laborals que permetrien que els empresaris tinguessin aquesta confiança que ara mateix és imprescindible.
La despesa pública espanyola és del 45,6% del PIB mentre que els ingressos volten el 36,3%. I sembla que a tot estirar l’any 2015, si es fa prospectiva des del que ara passa, seràn del 38,2%, que és una quantitat totalment insuficient. Una de les desgràcies que patim aquí és que el deute públic s’ha elevat amb la crisi ( cosa que també a passat a Irlanda, Grècia, el Japó i els USA; està clar, però, que entre els països que acabo de citar n’hi ha alguns que són comparses de l’economia occidental i n’hi ha d’altres que tallen el bacallà, vull dir que el que passi a Irlanda, Grècia o Espanyà és una anècdota o molèstia per a l’economia internacional, mentre que el que passi als USA o al Japó és un problema capital ).
Els partidaris del centralisme espanyol ens diuen que l’administració central ha estat l’única administració espanyola capaç de reduir el dèficit. El dèficit de l’any 2010 ha estat de 52.798 milions d’euros, cosa que correspon al 4,9 del PIB. S’insinua que les comunitats autònomes i els ajuntaments tiren la casa per la finestra mentre que el govern d’Espanya sí que sap estalviar ( ha, ha, ha ). Ens expliquen que els ingressos de l’estat han pujat un 34,2% respecte del 2009 gràcies a un increment del 46% en la recaptació de l’IVA, per la disminució de les devolucions de les retencions a la declaració de la renda i per la pujada dels impostos. D’altra banda s’ha disminuït la despesa pública un 6% del PIB, que equival a 12.344 milions d’euros.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
