| |
EL DÉFICIT PÚBLIC I ELS NEOLIBERALS - I
 dilluns 27/juny/2011 - 08:53  541  4
Avui els neoliberals són la bèstia negra dels indignats, de tots els progressistes i de tots els que reben d’una manera o altra la conseqüència de la crisi. És lògic perquè les persones que han governat durant aquests anys han posat el mercat per damunt de tot i això fa molt liberal – i molt sensat també – però jo crec que hi ha d’altres aspectes importantÃssims del liberalisme que no han posat en prà ctica i que són els causants directes de la crisi.
Un d’aquests principis bà sics del liberalisme és que no ha d’existir déficit públic o bé aquest ha de ser el mÃnim possible en situacions excepcionals. Val a dir que a mi la fórmula em serveix exactament igual pels particulars: no han de tenir deutes i, si les tenen, aquestes han de ser les mÃnimes possibles. És evident que tant les administracions públiques s’han endeutat fins el moll dels óssos, cosa que en cap cas és seguir una doctrina liberal que consisteix senzillament en no gastar més del que es té.
I per què no s’ha de gastar més del que es té? Doncs perquè si gastes més del que tens després hauràs de tornar el que t’has gastat de més i, a més a més, els interessos que has de pagar a qui t’ha deixat els diners. O sigui que el dèficit públic encareix els serveis públics, igual que els préstecs als particulars fa que el preu de la cosa comprada en realitat sigui superior.
Això no vol dir, és clar, que en situacions excepcionals – i ara estem justament en una d’aquestes situacions excepcionals – tan les administracions públiques com els particulars no s’hagin d’endeutar. Però ha de ser en situacions excepcionals. La regla general ha de ser que hom gasti pel que té i dediqui una part del que guanya a l’estalvi. Per a saber-ho crec que no cal ser un expert en enginyeria financera – al contrari, penso que els experts en economia són els que, sabent tantes coses, han perdut l’oremus i han acabat provocant que el món hagi acabat fotent un pet com una aglà -, penso que els nostres avis o els nostres besavis, que amb prou feines si havien anat a escola tot això ja ho sabien. I ho practicaven. I van formar les bases emprenedores d’una Catalunya que va senyorejar econòmicament durant el segle XX i que ara ves a saber on para.
4.1. SOBRE EL DÈFICIT PÚBLIC.
És dóna una situació de dèficit públic quan les despreses realitzades per una administració són més grans que els seus ingressos. En el cas d’un estat amb diverses administracions per a saber si pateix d’un dèficit públic s’han de sumar els balanços positius o negatius de totes llurs administracions. No cal dir que totes les administracions que afecten als barcelonins són deficità ries, cosa que és un enorme problema. I també són deficitaris la majoria dels ciutadans, segon enorme problema.
Els dèficits públics es van generalitzar arran de la crisi del petroli de l’any 1973. Els anys que van seguir a aquesta crisi van tenir com a conseqüencia una crisi econòmica general, és a dir, el tancament d’empreses i l’augment de l’atur. Això va tenir com a conseqüència que la recaptació de les administracions públiques baixés i que pugèssin les prestacions socials.
Des de llavors la majoria dels estats no han sortit dels dèficits públics, cosa que ha augmentat els tipus d’interès perquè una manera de finançar-se de les administracions és emetre deute i això fa que aquest hagi de competir amb altres productes financers privats, cosa que a l’hora puja els interessos dels prèstecs.
La inflació també incrementa el dèficit públic. Es fà cil d’entendre: les despeses de les administracions públiques són més inflacionistes que els seus ingresos. Quan es tracta de pagar l’administració es troba amb preus més car i quan ha adaptat els impostos a aquest preu ha passat un temps i, per tant, hi ha una part de les despeses que no es corresponen amb els ingressos.
De la mateixa manera que no és pot conduir sempre de la mateixa manera un cotxe o que hom no es vesteix igual a l’estiu que a l’hivern, ni vora el mar que a l’altra muntanya, la polÃtica econòmica, més enllà dels dogmes dels més dogmà tics, tampoc no ha de ser la mateixa. Perquè la finalitat de la polÃtica econòmica no és demostrar que aquest o aquell catedrà tic té raó, sinó que la gran majoria de la gent, si pot ser tota, milor, visqui bé des d’un punt de vista material ( Locke hi va afegir la felicitat, però és evident que aquesta va més enllà del que pot fer l’economia ).
El keynesianisme va pensar que en èpoques de paralització econòmica acudir al dèficit públic no era cap pecat i sà una bona solució perquè això feia que arranqués el motor de l’economia privada i un cop arrencada aquesta les administracions ja es rescabalarien de la despesa inicial. El problema, però, sempre és el mateix: que una vegada que el motor està posat en marxa i que sembla que ja es poden tornar a equilibrar els presupostos públics, les administracions se n’obliden i fan que el dèficit vagi creixent com una bola de neu fins que esdevé insostenible.
Poden passar, però, d’altres coses que poden tenir com a conseqüència que la fórmula keynesiana no acabi de funcionar bé. Pot passar que els ciutadans d’un paÃs, en comptes d’aprofitar la pujada del seu nivell adquisitiu comprant productes propis, en comprin de forasters. Llavors es fa un pa com unes hòsties perquè resulta que la pujada del dèficit –que finalment sempre s’ha de pagar, desgraciadament – no beneficia l’economia nacional d’aquell paÃs sinó el d’un altre, que es fot un panxó de riure.
En una època on tothom té coll avall la globalització sembla que parlar de proteccionisme sigui una animalada, però és una animalada plena de sentit comú: si es surt de la crisi elevant el consum és amb la condició que sigui dels productes nacionals d’aquest paÃs i no dels del veÃ, perquè si s’augmenta el consum del productes del veà el que passa és que s’han de pujar els impostos i l’economia nacional, per tant, no només es queda on estava sinó una mica – o no tant mica – més fotuda.
|
Contactes
Registra´t
