| |
Sobre el poder i la submissió
 dilluns 27/juny/2011 - 11:08  1214  0
El poder es pot exercir en diferents graus d’intensitat I amb procediments diferents, el que dóna lloc a moltes figures: amo d’esclaus, pastor, bruixot, sacerdot, cap, senyor feudal, patriarca, violador, persuasor, tirà, governant democràtic, etc. El procediment utilitzat per imposar-se pot ser la força, l’autoritat, la seducció, la persuasió,... A la constitució del “subjecte passiu”, però, se li ha dedicat sempre menor atenció. Potser caldria puntualitzar algunes de les seves formes de subjectivació. Hi ha la submissió, la docilitat, l’obediència, la dependència, l’addicció, la col.laboració, la identificació i, com a línies de fuga, la resistència, la insubmissió, la rebel.lia.
Sotmetre’s és un acte físic, que no implica acceptació ni obediència. La bèstia també se sotmet al jou. Un pot sotmetre’s a la força, proclamant alhora la seva indignació o protesta. La docilitat, en canvi, suposa una absència de resistència a les ordres, una obediència fàcil, una flexibilitat acomodatícia. Per la seva banda, la submissió afegeix un grau d’intensitat a l’obediència. És una obediència total, incapaç d’imaginar tan sols una alternativa. La dependència pot ser de diversos tipus: afectiva, econòmica, laboral, química, política. El sotmès no només pot acatar les decisions del poder, sinó col.laborar amb ell. El terme col.laboracionista, que es va utilizar molt en la França de posguerra per designar els que havien acceptat el govern de Vichy, dóna molt que pensar. Els silencis cautelosos, les claudicacions cíniques o escèptiques o simplement còmodes, ens enreden a tots en una complicitat maligna o babau. El llenguatge distingeix entre “col.laborador” I “col.laboracionista”. Tots dos treballen amb altres per aconseguir una meta comuna, pero el col.laboracionista ho fa amb qui no deu. Em preocupa la facilitat amb que podem ser “col.laboracionistes inconscients”, i ajudar a la reproducció de sistemes de poder injustos. Algú d’antany ho va dir amb una frase desolada: “Perquè triomfi el mal, només cal que els homes de bé no facin res.” Això es col.laboracionisme. La identificació és dóna quan el sotmès assimila completament les propostes del dominador.
I, finalment, la manera de relació més important: l’obediència, que implica algun tipus d’acceptació interior, encara que sigue forçada. Es considera que la força del poder és l’obediència, la qual no sempre s’ha exigit de la mateixa manera. Hi ha una obediència crítica que implica adonar-se’n que no existeix cap jerarquia natural però que comprèn que la situció nomès serà políticament reversible en el cas que tots uneixin els seus febles conatus. L’obediència acrítica ja se sap a què pot donar lloc, i no cal remuntar-se als horrors injustificables del passat i present. El poder econòmic ha exigit sempre obediència als seus administradors polítics. Actualment, però, el grau de submissió de la clase política, que no fa altra cosa que escudar-se en l’”obediència deguda”, és tan evident que ha començat a despertar el sentiment d’indignació en els ”subjectes passius” de les cada vegada més pauperitzades democràcies europees. Encara està per veure’s quina línea de fuga seguirà aquesta indignació, si és que arriba a seguir-ne alguna.
|
Contactes
Registra´t
