| |
BANDES SONORES D´ESTIU…
 dimecres 22/juny/2011 - 04:18  1486  1
Als voltants d’un quart de vuit del vespre d’ahir dimarts ja vam entrar a l’Estiu… Ai, ai, que tota cuca viu… Potser la millor estació de l’any, amb permís de l’esperada i ansiosa Primavera que la majoria esperem després del cru però diplomàtic Senyor Hivern que, com a mínim, ens endolceix amb el Nadal, després que la germana Tardor hagui arreplegat les fulles a cops de vent i pluja…
Hi ha dos temes musicals de pel.lícula que em tenen fascinat quan arriba aquesta esperada època de Sol, platges, muntanya, suor, de llamps, trons i coets, i disbauxa… Són de caire més contemplatiu. Lo de la cançoneta de l’Estiu és massa “demodé”.
El primer és relacionat directament amb el seu títol i no evoca tan l’estació en sí. El 1960 Dimitri Tiomkin va compondre el tema principal del western l’”Alamo” que va dur com a títol “Les Verdes Fulles d’Estiu” que en relació al film, evoca la trágica irrupció de les tropes mexicanes del General Santa Anna a Fort Alamo l’any 1836 i que, en una posterior acció de resposta per part dels nord-americans, Texas s’acabaria independitzant de Mèxic per passar a ser un Estat Nord-Americà més. Però vull anar més enllà de la composició de Tiomkin i prefereixo la que va versionar Nick Perito que, posteriorment, Quentin Tarantino va fer-ne ús com a tema principal del seu darrer film “Maleïts Bastards” (Inglorious Basterds, 2009).
www.youtube.com
Una altra peça musical que va emprar el realitzador de “Pulp Fiction” (amb això sí que és el rei a l’hora d’escollir quines musiquetes posar als seus festivals de sang, suor, tirs, sexe i rock n’roll) fou el del compositor francès Christophe per a la cinta “La Route de Salina” (1970), que amb el seu tema de l’anglès “The Sunny Road to Salina” és la més brillant perla que es pot preuar sorgit d’un llargmetratge pseudoeròtic a l’ús i en format de drama passional, (propi de la seva època) que va dirigir un altre francès, Georges Lautner. Curiosament la pel.lícula es va rodar en exteriors a les Illes Canàries però, si no vaig mal encaminat, no es va arribar a estrenar mai a l’Estat Espanyol. Entre el repertori secundari destacava una decadent Rita Hayworth en el rol d’una mare obsessionada per la mort del seu fill. No obstant, en els seus inicis, el tema musical de “La Route de Salina” sembla extret d’un “spaghetti-western” perquè evoca canícula i pesantor en les primeres notes. Però a poc a poc va accelerant en un atronador cor “a capella” vers a un abisme incandescent que fa justicia al desig, a la passió i, aneu a saber, a quelcom més. Tot en detriment al duel final molt propi de les pel.lícules de l’Oest que un s’imaginaria si para les oïdes i és aficionat al gènere. Tarantino va emprar aquesta efervescent peça per al seu film “Kill Bill Vol. 2” en la sequència anterior a l’enfrontament entre Uma Thurman i Daryl Hannah, quan l’heroïna passeja per un esmorteïdor desert abans de donar amb el parador de la seva contrincant. Li va quedar ben clavat.
www.youtube.com
|
Contactes
Registra´t
