| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
ELS INDIGNATS I ELS DOS PATERNALISMES. UNA VISIÓ LIBERAL.
 dijous 16/juny/2011 - 06:39  721  4
És evident que hi ha molta més gent indignada que la que ha s’ha activat aquests dies entre els indignats. La gent que aquests dies s’ha mobilitzat a casa nostra són, per dir-ho d’alguna manera, indignats d’esquerres però a les darreres eleccions a casa nostra la pujada dels partits conservadors va ser aclaparadora: van guanyar per majoria absoluta a les Illes i a València.
Al principat va guanyar una coalició d’un partit liberal majoritari (CDC) i un partit social cristià. I ser liberal i ser social cristià no és el mateix que ser conservador, encara que se’ns vulgui vendre així ( el botó de mostra és que CDC pertany a l’internacional liberal i no al grup popular del Parlament europeu, grup al que tampoc no pertany Unió).
Tant els indignats d’esquerra com els indignats de dreta es revolten contra la situació econòmica actual i en fan culpable als diferents governs socialistes. No hi fa res que a València, per exemple, hagin governat els conservadors, perquè es considera que el culpable de tots els mals que pateix Espanya – i ells consideren que València és Espanya – és Zapatero.
En el cas de CiU, tot i que no és una coalició conservadora, com que la resta de grans partits catalans són a l’esquerra – ERC, IC, PSC-PSOE- i és l’alternativa a aquests partits, aquests la situen a la dreta i ella no fa gaires esforços per desmentir-ho perquè si també fos d’esquerres l’única alternativa al tripartit seria el PP. O sigui que CiU no és de dretes però és percebuda com a tal, que vol dir que és com si ho fos. I ara això li ha servit per guanyar les eleccions.
Hi ha, doncs, dues indignacions en marxa: una que s’expressa a les urnes a favor de la dreta i l’altra que es la que manifesten els joves al carrer que es fa difícil d’identificar ideològicament però que sembla pròxima a un socialisme utòpic.
Tant els conservadors – que a Espanya, a València i a les Illes – són bàsicament neofranquistes, com els indignats d’esquerra coincideixen en quelcom en el que jo discrepo absolutament: en tenir una fe cega en l’estat, en voler que sigui l’estat que els hi solucioni tots els problemes, en considerar que totes les solucions han de venir a través de les administracions públiques.
No és aquesta la tradició catalana i jo, que he estat criat en aquesta tradició, m’hi sento molt incòmode. La tradició catalana és la tradició del senyor Esteve, la tradició d’obrir botigues, restaurants, fàbriques, tallers, la tradició de considerar que qui s’ha de solucionar la pròpia vida és un mateix i que no li han de solucionar els altres.
Cada matí xerro una estona amb el meu kiosker – un senyor votant del PP – que està indignat perquè la seva filla té dos màsters i no troba feina. Quan li dic que perquè no munta una empresa, em diu que això ni boja, que amb els temps que corren això segur que no sortiria bé i que a més és un niu de mals de cap. O sigui que aspira a que la seva filla sigui contractada per una gran empresa i s’hi quedi de per vida. Gairebé és el mateix que voler ser funcionari.
Els indignats d’esquerres aspiren directament a ser funcionaris. A que el Pare estat els hi resolgui tots els problemes vitals, a que puguin viure sense haver de patir ni un sol dia més per l’economia.
Crec que els dos plantejament són profundament erronis – i amb això discrepo tant amb els indignats de dreta com amb els indignats d’esquerra – perquè, primer, jo crec en la llibertat de l’individu i l’individu només és lliure quan és econòmicament lliure. I això passa per no dependre ni d’una empresa ni d’una administració. Ma mare deia allò de que qui té el cul llogat no seu quan vol i a mi m’agradaria que la gran majoria dels catalans no tinguessin el cul llogat.
La segona discrepància és purament econòmica: per a poder redistribuir la riquesa per a que la gent visqui amb dignitat, cal que hi hagi riquesa. Parlava l’estiu passat amb un senyor del Partit Comunista Cubà i ell estava molt content de que Fidel Castro hagués socialitzat la pobresa. A mi això em sembla una animalada, perquè al final s’acava per no redistribuir res perquè no hi ha res per distribuir.
Sé que econòmicament sóc un reaccionari. Enyoro la Catalunya dels artesans, dels menestrals, de les classes mitjanes que tenien un gran respecte per la seva llibertat i una idea molt clara del que vol dir ser ciutadà. Ho va dir Kennedy: “no pensis en el que els USA poden fer per tu, sinó en el que tu pots fer pels USA”.
I aquest què pots fer no podria ser justament petites i mitjanes empreses que funcionessin bé? Per què els nostres avis que no tenien ni els estudis ni els mitjans que hi ha avui van poder fer-ho i els nostres joves no. No ho entenc. O millor dit, no ho vull entendre perquè una Catalunya en la que tothom vulgui que li solucionin els problemes és una Catalunya infantil o una Catalunya anciana i a mi no m’agrada cap d’aquestes dos.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
sinn3rboy |
Crec que ho simplifiques tot massa...
Friday, June 17th 2011, 5:28 AM
...senyor Persi.
Veus els revoltats d'una manera massa simplista, però no has parlat amb ells (jo tampoc). Crec que ens explicarien que no volen pas ser funcionaris: senzillament, volen un sou digne; un contracte decent; un horari amb una mica de flexibilitat; un lloguer assequible; un cost de la vida raonable. Vaja, el que tenen a Alemanya, on tenen polítics decents. Imperfectes, però decents.
D'altra banda, si l'Estat no estableix aquestes possibilitats, és un govern que no funciona. Perquè llavors tots paguem per a...exacte, per a què? Per què a pagar si no hi ha una educació i una sanitat públiques de qualitat, que és lo mínim? Per a què pagar si l'Estat resulta en una mena de sabotejador de la nostra societat i les nostres vides? Per a engrossir les butxaques dels mamadors de la política? Indignant!
També crec que barreges economia amb responsabilitat política. Una cosa és la feina del senyor Esteve, i l'altra la feina del govern.
Lo de la mal entesa "llibertat positiva" pels americans és un tema que dóna per un altre blog, sobre la "no-societat" americana.
Crec que la gent no vol ser funcionària, o que l'estat la mantingui (cosa impossible). Seria interessant que parléssim una mica de les nombroses empreses que la Generalitat subvenciona per motius polítics (diaris, ràdios, SEAT, etc), a costa dels impostos de la gent. Tota una CAT anciana, com bé dius.
Senzillament, el que vol la gent és que les condicions per sortir-se'n, hi siguin.
Ara no hi són. I els governs, mentrestant, sense fer-hi res. I nosaltres, sense poder decidir.
|
|
TomasM-Porta |
Paris, tens força raó.
Friday, June 17th 2011, 5:09 AM
1. La democràcia cristiana és una ideologia política heterogènia. En termes generals, la democràcia cristiana és un moviment conservador quant als temes de moral pública i tradició, i per tant, sovint els partits de dreta s'identifiquen amb la democràcia cristiana. No obstant això, la democràcia cristiana també pot ser definida com a força d'esquerra atès que, per les seves actituds comunitaristes, emfatitza la reducció de la pobresa, l'establiment d'un sistema de benestar, i la restricció necessària de les forces del mercat.
Es cert que Duran i Lleida ha donat un toc molt conservador a Unió, però tot i així es nota molt que no és mateix ser l'hereu de Manuel Carrasco i Formiguera ( executat per Franco ) i de Franco. Les tradicions d'Unió i del PP són totalment diferents.
2. També tens raó en el fet que avui ser emprenedor és difícil perquè els bancs no et deixen diners. I és veritat que a l'epoca dels nostres avis muntar una empresa era molt més fàcil que ara.
El problema és que els bancs no tenen diners perquè s'han ensorrat i crec que és important que els responsables de la crisi paguin amb el seu patrimoni les malifetes que han fet, per tal que es recuperi la confiança econòmica.
Hi ha crisi perquè no hi ha consum i no hi ha consum perquè hi ha crisi. I per acabar-ho d'arreglar els déficits públics són brutals. Penso que tant els particulars com els polítics hem actuat amb una frivolitat demencial.
|
|
paris |
...
Friday, June 17th 2011, 3:48 AM
Estic d'acord amb algunes coses de que dius: crec que depenem massa del "papa i la mama" (vegi's estat) i que seria bò espavilar-se un mateix, però això en aquests moments no és tant fàcil. Jo estic buscant feina, i si ja és complicat per als joves, imagina't quan passes dels cinquanta. A mi m'agradaria molt muntar la meva pròpia empresa, però per fer-ho necessito els diners necessaris. Ja som al cap del carrer: el banc no et deixa diners si no guanyes diners i menys ara. Aquest és bàsicament el problema per muntar una empresa. Jo crec que ho voldria fer molta gent.
Una cosa en la que no estic d'acord és que CIU sigui tot ell un partit liberal. Potser Convergència si que ho és, però crec que no és el cas d'Unió, que jo el veig bàsicament conservador. Potser estic equivocada, tu ho saps millor que jo. Si és així, m'agradaria que m'ho argumentessis.
Gràcies Persi.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
