| |
INDAGACIÓ SOBRE L'INDIGNACIÓ - I
 dilluns 13/juny/2011 - 07:10  701  3
L’indignació és una cosa que ve de molt lluny. No és cert, per tant, que sigui un invent de Monsieur Hessel, no. Abans de l’esmentat Monsieur els indignats ja corrient arreu del món i escampaven la seva ira de manera més o més pacÃfica o de manera més o menys violenta.
Si partim de teoria creacionista del món podem dir sense enganyar-nos que el primer indignat fou la serp del paradÃs terrenal. Efectivament la serp s’indignà – Moisès no ens diu el perquè – i va seduir Eva, que va seduir Adam per tal que tastèssin la fatÃdica poma. Aquesta cruspimenta – que s’ha de reconèixer que ha tingut, per una altra banda, conseqüències sensacionals com la tatil de poma, l’apfelstrudle, l’apple pie o la poma al forn amb una mica d’anÃs i canyella – va produir la primera indignació de Jahvé.
Després va venir l’indignació de Caïm perquè Javhe s’estimava més Abel que no pas ell, fins que un dia el va matar amb un ós de no sé quina bèstia, cosa que tornà a indignar Jahvé, que en aquells moments estic segur que ja estava convençut que havia fet un mal negoci perquè cada generació d’humans el feia indignar amb una cosa o altra.
I aixà és en tot l’Antic Testament. Hi ha l’indignació contra els de Sodoma i Gomorra perquè frueixen dela vida sense miraments, l’indignació contra David perquè desitja la dona d’un dels seus generals, l’indignació contra els israelites perquè decideixen creure en el vedell d’or en comptes d’ell, l’indignació contra els humans en general que deriva en el diluvi universal, etc...
Per als cientificistes tot això probablement són falòrnies, però jo crec que demostren quelcom, amb independència de si es narren fets estrictament reals o no: demostren que l’injustÃcia i, per tant, l’indignació han fet niu al món dels del començament de la raça humana. Perquè, en definitiva, els llibres sagrats no deixen d’utilitzar un llenguatge simbòlic que ens explica la realitat tal com la veuen els que l’escriuen. I aquà pel que es va veient és que hi ha dolents que s’aprofiten dels bons, als que d’entrada els hi toca el rebre i, al final, un Déu justicier, indignadÃssim, envia els dolents a pudrir-se a l’infern i als bons al paradÃs etern.
Si ens oblidem de Moïsès i dels altres autors de la BÃbia i anem a Darwin, que és un autor molt més espès i avorrit – al final crec que ens trobem si fa no fa amb el mateix, però explicat amb moltÃssima menys poesia.
La teoria de Darwin explica, en resum, que només sobreviuen les espècies més fortes. Les espécies més fortes no són les que tenen més força sinó aquelles que es reprodueixen amb més facilitat i s’adapten millor al medi. En un sentit darwinià , doncs, crec que es pot dir que una mosca o un mosquit són una espècie més forta que un dinosaure.
El senyor Herbert Spencer, contemporani de Darwin i home clarivident i, per tant, profundament antipà tic, va crear el que ell va anomenar darwinisme social. Spencer venia a dir que aixà com entre les espècies animals, vencen els més forts, entre els humans passa el mateix. I ho va demostrar dient que només l’homo sapiens sapiens ha persistit i va afegir que és evident que entre els sapiens sapiens n’hi ha que se’n surten millor i n’hi ha que se’n surten pitjor, cosa que jo penso que és evident. Els que se’n surten bé estan contents i els que se’n surten malament s’indignen.
Les diferències entre les persones són de tota mena. Els uns tenen més traça per a jugar a futbol, els altres tenen més traça fer a fer negocis, els altres tenen més traça per seduir, els altres tenen més traça per a ser bons pares de famÃlia, els altres tenen més traça per al que sigui. No hi ha dues persones iguals i, per tant, no hi ha dues persones a les que la vida tracti igual. Potser fora just que tots fóssim iguals i que totes tinguèssim les mateixes vivències, les mateixes victòries, les mateixes derrotes, les mateixes oportunitats, el mateix talent, la mateixa capacitat de treball, però això no és aixÃ.
La manca d’igualtat és una de les caracterÃstiques de les persones i això no depén del règim polÃtic en que es visqui. Vull dir que en tots els règim polÃtics hi ha desiguldats. Que a tots els règims polÃtics hi ha qui mana i hi ha qui creu, que a tots els règims polÃtics hi ha senyors roben el cor de les senyores i senyors que no, que a tots els règim polÃtics hi ha persones que es saben espabiliar i n’hi ha que no.
Les persones, però, tendim a pensar que tots els nostres mals són conseqüències del règim polÃtic en el que vivim i per això ens hi revoltem. Després, quan ve el nou règim, veiem que les igualtats continuen existint com abans, encara que siguin d’una altra mena. I aquesta és la història de la humanitat, cosa que no vol dir que no s’hagin produït reformes per a la major part de la població des de la prehistòria fins ara. Però, que jo sà pigui, no ha existit cap societat on no hi haguèssin els privilegiats i els no privilegiats. I això sembla que serà aixà mentre les persones poblem el planeta.
No cal dir que això és indignant perquè és una gran injustÃcia. Tots haurÃem de ser uns privilegiats.
|
Contactes
Registra´t
