Sento de lluny la remor de l’aigua al caure. Com colpeja les fulles de l’alzina del costat de la meva habitació. És un brunzit constant i desigual. És agradable d’escoltar. M’estiro al llit, amb un llibre a les mans, i em submergeixo dins un món distint. Un món a part del que estem vivint.
A fora tot està en calma. Els ocells han deixat de piolar i resten arraulits sobre les branques més baixes. Els conills s’han amagat dins els caus, i els insectes han aturat el seu vol constant. Ara és la pluja qui ho domina tot. És la protagonista en aquesta escena. Eclipsa a tots els altres actors.
Plou.
Segueixo movent-me dins els móns que han ideat altres cervells. Ella m’acompanya. Em vol distreure amb variacions de sons. Ara més fort, ara més fluix. Més intens, més suau. Una música sense ritme acompanyada pels retrucs dels trons. Obro la finestra per gaudir-ne de ple.
El fred es cola a la meva habitació i em xiuxiueja a l’orella. Ella l’ha fet baixar per mostrar-me el seu poder. Per dir-me que en aquest món ningú la pot aturar, que nosaltres depenem d’ella però que ella no li importa a qui pugui estar mullant.
La pluja m'encanta, i tot i que fa molt que no he pogut fer, m'encanta ficar-me a sota d'ella i mullar-me, notar com cauen les gotes sobre la teva pell i sentir com rellisquen és molt relaxant i alhora sembla que netegin tot el negatiu que tens dintre i per uns moments entres en un moment on se't possa la epll de gallina i només estás tu i la pluja.....m'encanta...
Quins records! de canalla sortíem a trepitjar bassals , i contàvem qui en feia més, això si, tots quedàvem com granotes.
Sempre m'agradat veure els llamps i després esperar el tro, i perquè no mullar-se una mica? dóna vitalitat