| |
2011, FUGIDA DE BARCELONA
 diumenge 29/maig/2011 - 04:17  1521  3
Els pocs que em coneixeu d’aquí al xat sabeu que tinc tendencia a apropar-me als blocs i deixar de tan en tan la meva, i més si és en referencia a pel.lícules, preferentment si son novetats cinematogràfiques, i molt de tan en tan publicar algún article d’opinió o fins i tot algún poema que brolla de les meves venes antipoètiques (mai li he trovat “el què” a la poesía però al final un acaba otorgant-se el gust de transmetre el que li surt del cap i del cor).
Però us volia parlar d’una pel.lícula que no és pel.lícula sorgida de la meva ment pel.lículera perquè el que vaig veure ahir nit a Barcelona (o avui diumenge, a les quatre de la matinada amb la Gorriak com a estimada, amiga, companya i testimoni de vivències que desde feia temps mai havia viscut) va ser un espectacle de calma tensa, quan encara es caldejaven les celebracions de la concessió de la Quarta Copa de la Champions al FC Barcelona, més vibrant, més imponent i totpoderós equip que mai. I no em pregunteu perquè. Això seria desviar-me del tema que vull reflectir en aquest article.
Dic que va ser un ambient de pel.lícula perquè després d’estacionar vora les dotze i mitja a Rambla Catalunya, a quatre passes ja accediem a la Plaça del FNAC, el Corte Inglés i altres temples del consumisme on, al mig, reposaven asseguts la gran majoria d’acampats, a qui recolzo efusivament,(i més després de les emprades tàctiques “de neteja” del “Harry el Brut” Felip Puig i Godes). L’ambient de protesta només es reflectia en les pancartes i rètols que penjaven per tot arreu, improvitzades sobre cartró, tela o, fins i tot, paper higiènic, i tots els indignats asseguts en aquell ambient de “vivac”, mentre que l’accés en vistes a Canaletes , convertida en un festival d’espurnes blaugranes de cops de timbals, so de corneta, i crits de “barça, barça, barça, molts dels indignats s’ho miraven alçant lemas contra la violència.
Dos contrastos. Dues eufòries. L’una aclaparada per una victòria a Wembley més que cantada i l’altra pel més ennuegat dels silencis contra un sistema hipòcrita governat pels bancs i la insensatesa de la majoria de la clase política (desde tots els partits).
Amb la Gorriak i la Txell vam baixar fins a la Plaça Reial i els paquistanís venedors de llaunes de cervesa podien estar agraïts d’un dels dies que més bé podrien fer del seu agost, venent els seus productes a tursites en majoria, aliens al triomf del Barça i amb més ganes de passar un dissabte de gresca apuntant-se o a la festa blaugrana o gaudir d’un dissabte a la nit encauant-se als locals de la zona
.
Nosaltres anavem mig i mig. La victòria ja la vam celebrar a la Garriga i per reduïr un mal de panxa que m’havia atabalat tota la tarda anterior, vaig pensar que no seria mala idea baixar a Barcelona. A la una de la nit ja erem a la Plaça Reial, haviem accedit per Portal de l’Àngel ja que era imposible “ofegar-nos” en l’allau massiu de culés de cor que celebràven la gesta a Canaletes. I després de fer una mica de volta entravem a la Plaça Reial, ens vam entaular en una terrassa i després vam moure l’esquelet en un bar musical soterrat i ple de gom a gom.
La pel.lícula va començar a les cinc del matí, quan sortíem. Vam pujar les rambles però de cop i volta ens la vam trobar tallada per antidisturbis dels mossos. Vaig aproparmea un d’ells i li vaig preguntar on eren els aldarulls. Em va contestar que Plaça Catalunya en amunt. Vaig patir pel cotxe. Al final vam fer una gran volta, travessant pel Casc Antic fins Via Laietana, Urquinaona i, des d’allà poder arribar a la Plaça del Corte Inglés i del FNAC, on els indignats encara s’aposentaven en el seu silenci pacífic de protesta. Creuant Gran Via i pujant Rambla Catalunya després d’haver-me creaut amb uns mossos d’esquadra amb fusells de boles de goma més alts que ells, vaig trobar el cotxe.
L’ambient més tens, el meu cor glaçat pels nervis, va acabar sortosament amb el meu Ibiza sencer. Es nota que no visc en les artèries de Barcelona. Però me la conec. La conec per la tele. En la gran majoria dels aspectes positius. Però la d’ahir, quina nit! I aquell clima de tensió que es respirava durant el meu llarg peregrinatge de tornada cap a l’Ibiza, em va venir al cap aquella pel.lícula de John Carpenter que va dirigir a principis dels anys vuitanta “1997; Fugida de Nova York” (1981) on l’ Illa de Manhattan quedava acordonada com una presó i vigilada per uns agents antidisturbis amb base d’operacions a l’ Estàtua de la Llibertat, i no molt diferents als que vaig veure ahir nit. Però ells tenien a un alterador Kurt Russell i a Barcelona l’heroi que ha intentat dignificar la ciutat ha estat Woody Allen i la seva “Vicky Cristina” (per cert l’emetrà tv3 el proper divendres al vespre) des del seu punt de vista intel.lectual encara que, dissortadament, massa pamfletari, més adreçat al turista de perfil “bobo” que al motxil.ler.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
