| |
UNA JORNADA DE REFLEXIO POLÍTICA EXCEPCIONAL
 dijous 26/maig/2011 - 05:17  704  3
Les jornades de reflexió electoral no sé si mai no havien tingut tan sentit com avui. Normalment, era un dia de descans pels partits polítics i pels ciutadans. Els polítics, després de no sé quants dies de campanya – la campanya ja fa anys i panys que dura més de 15 dies – aprofiten per anar al balneari i els ciutadans, intoxicats de política per tot arreu, aprofiten per tal de reflexionar que hi ha vida més enllà de la política.
Però avui les coses han anat diferent. Perquè avui a la Plaça de Catalunya hi havia una munió de gent reclamant canvis polítics i econòmics profunds. I aquesta gent desenganyada de la democràcia actual i de l’economia actual ha estat qui porta obrint els telenotícies ja fa dies, per sobre, per damunt i més enllà de la campanya electoral. A més, han tingut la sensatesa de no caure ni en el parany de la violència, ni en el parany del partidisme amb la qual cosa molta gent els hem mirat amb simpatia. Ja ho vaig escriure l’altre dia: que a la democràcia i a l’economia li calen canvin per tal d’aprofundir el benestar de la gent no em sembla discutible.
La meva filla petita fa dies que demana una samarreta del Barça. Vol la del Piqué perquè és el més guapo de l’equip i perquè s’ha lligat a una mossa que es diu Shakira –o alguna cosa així – que es veu que és molt important. No sé quants mesos fa que la mossa – la meva filla, no la Shakira – estalvia diners per a poder-se comprar la samarreta del Barça i ara diu que la vol abans de la final de Wembley. Sa mare voldria esperar-se a veure com van les notes, però ja se sap que els pares som més tous...i, a més, què caram, ens fa patxoca veure les nostres filles amb la samarreta del Barça (la gran amb la del Bojan, la petita amb la del Piqué ).
Li dic a la meva filla que anirem a la Plaça Catalunya a comprar la samarreta del Barça i ella, que és una mossa molt més sensata que son pare, diu que si no podem anar a qualsevol altre botiga, que a ella anar a la Plaça de Catalunya li fa por. Li dic que de moment no hi ha hagut aldarulls i que no crec que n’hi hagi. Els que estan a la plaça no volen ser pegats i els polítics que manen demà tenen eleccions. Li prometo que si no ho veig clar girarem cua i tornarem a casa. I ella diu que no vol tornar a casa sense la samarreta. I jo li dic que d’acord, que si hi ha merder, que l’anirem a comprar al camp del Barça.
Fet i fet, no comprem la samarreta del Barça a la Plaça de Catalunya sinó que la comprem a la Rambla. I com que la nena te gana també li compro un gelax de coco, que es veu que està la mar de bo. Fa molta calor però jo no vull gelats perquè engreixen i a mi no em sap greu estar gras pel greix que porto de més sinó perquè la roba m’apreta i això és molt emprenyador per incòmode.
Pujem fins la Plaça Catalunya i hi ha un ambient òptim. Joves tocant la guitarra, una mena de guarderia, una cuina, una mena d’hort, molta gent comentant la jugada, una sensació extesa d’estar fent història. Els indignats estan contents d’haver sortit al carrer i per a dir el que senten o el que pensen. Passegem pels diferents indrets de la plaça sense cap problema. Llegeixo frases àcides i sarcàstiques contra els polítics i contra els bancs i d’altres d’un idealisme romàntic i bonista. D’alguna manera, si la Plaça Catalunya estiguès envoltada de mar, potser semblaria l’Atlàntida. La meva filla, conservadora de mena com gairebé totes les dones, em diu: pare, sobre tot no li diguis a ningú que ets de Convergència. Vale que haguem vingut, però dissimula!
Dissimulo el millor que sé perquè em fa l’efecte que faig una pinta de convergent força esplícita. No em poso a discutir amb ningú. Senzillament miro, escolto, somric i miro d’aprendre. Hi ha algunes coses de les que diuen que m’agraden molt. N’hi ha d’altres de les que discrepo del tot. Jo ja tinc una edat, penso. I, a més, el meu pare, quan jo tenia 14 ó 15 anys em deia que jo tota la vida tindria 50 anys i potser és així.
Tornem caminant a casa pel carrer de Pelai, on la gent compra sense problemes. De que el capitalisme bulli tant a prop de l’anticapitalisme se’n deu dir civilització. La meva filla vol que li compri una brusa que es veu que fa joc amb unes sabates que es veu que té, però és que no. Alguna vegada els hi he comprat a les meves filles la roba que m’han demanat i després sa mara m’ha fotut el cul com un tomàquet. Democràcia domèstica.
La ciutat està absolutament tranquil.la, probablement un punt més optimista que abans de que comencèssin aquestes protestes.
A l’hora de dinar la meva filla gran m’explica que per la tarda ella i uns quants companys de classe celebren l’aniversari de no sé qui i han decidit llogar una limusina. Li dic que no m’agrada. No m’agrada l’ostentació. M’agraden els diners però no m’agrada l’ostentació. Penso que és d’un gust pèssim. Penso que la veritable elegància és senzillissima perquè no li calen ornament. I més que no caldre-li és que li estorben.
Li dic que em sembla greu que en una ciutat que ha sortit al carrer per protestar contra la pobresa uns cadells benestants i malcriats es passegin en limusina. Li dic que si més no tinguin coneixement i li diguin al xofer que faci el favor d’evitar les places on acampen els indignats.
A que n’hi ha per a reflexionar?
|
| |
|
Contactes
Registra´t
