| |
Títol de l'article
 dijous 19/maig/2011 - 07:43  1491  3
Abans que me n'adonés ja no hi era.
M'estava bé en el fons, ja m'agradava que allò no fos res comprometedor ni amb futur. Només volia el que volia, i només ho volia mentre ho vaig voler. Després volia voler-ho una miqueta més del que ho volia, però en el fons crec que no ho volia tant.
Ell.
Amb les seves pintes esguerrades, amb aquell trajo que per tot li feia bossa perquè no l'omplia d'enlloc, amb les seves camises arrugades i les seves sabates brutes.
Amb aquells granets a la barbeta sense afeitar, i les ulleres de pasta brutes, amb alguna ditada.
Amb els seus braços escanyolits i el seu metre setanta pelat, pel cabell esbullat que el feia semblar més alt.
Al final, un cop s'havia apropat i s'havia allunyat altre cop, em va estar bé.
I no és estrany qui és capaç d'atraure'ns i el per qué?
I no és estrany sentir-se trista i alleujada alhora?
I no és igualment estrany que em pregunti mil cops per qué vaig deixar escapar el que sense fer-me sentir plena i coberta de desitjos, em comportava una pau i una serenor notables?
Vaig esborrar el seu mòbil. I jo no li vaig voler donal el meu. Però cada vegada que sona el telèfon reso, des del meu agnosticisme, perquè sigui la seva la veu que senti per l'aparell.
I que em torni a fer sentir tranquil·la, en pau. I tornar a sentir-me'l una mica meu i que m'arrenqui un tros de mi per fer-lo seu.
Com deia aquell, si els petons es fessin per escrit, t'enviaria mil cartes perquè les llegissis amb els llavis i no amb la vista. Però només per fer-ho per gust, perquè em sembla que havia dit que no el volia tant ni, en el fons voler-lo voler.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
