Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
Rainer Maria Rilke
Llibre segon. El llibre de la peregrinació (1901)
a mi si que m'ha arribat aquest poema i tant se val l'etiqueta literària que tingui. Per a mi, la poesia és com la pintura o la música que recreen imatges o sentiments molt personals i en el fons (o no tant en el fons) són intemporals.
Doncs ara que ho dius jo no l'he vist mai sota l'aura del romanticisme, ni al poeta ni aquest poema. Per una altra banda m'és complicat "ser" al 100 % d'un moviment. Hi ha alguns punts que sí m'agraden del neucentisme (la precisió i la serenitat, per recordar-ne un parell). Per cert, la fase "més" creativa rilkeniana se situa dins d'aquesta època tan catalana, mentre que a Alemanya se'l considera un dels representants més importants del Simbolisme.
I després de tot, el més important és que t'arrribi o no!