Tornava de la feina i esperava el metro quan un noiet (potser d’uns 30 anys) em diu:
- estás triste!
Jo li dic: - Com?
- estás triste. por fuera quieres desprender felicidad y sonrisa pero por dentro se denota una tristeza interior.
- No, no... esto no es así (i ric)
Per dins meu penso: és un flipat?, què vol aquest ara ?, tindrà raó?
Somriu amb cara de “me estás mintiendo” i diu: - gracias.
Immediatament ve el metro i ell puja amb la seva bicicleta a un vagó. Jo n’agafo un altre, per si de cas. Dissimuladament, el miro estranyada intentant entendre què ha passat. Baixa a la propera parada, s’atura i es gira tot mirant-me. Quan el vagó engega, amb la mà fa un adéu.
Montana, no tinc 30 anys , ni vaig en bicicleta, mes aviat porto una cartera, per posar-hi
els diaris gratuits i l'entrepá, però si agafo el metro cada día per anar i tornar de treballar.
Potser un día soc jo qui et digui alguna cosa.