| |
A LA PREHISTÃ’RIA A BARCELONA HI VA HAVER UN TSUNAMI.
 dimarts 10/maig/2011 - 07:45  648  1
No sé si em sabré explicar bé. Per a mi els grans desastres naturals estèticament són bellÃssims. No vol dir que no em sapiga molt de greu que les persones, les bèsties i tots els éssers en generals els pateixin, és clar. Però vull dir que al costat d’aquesta solidaritat amb els que pateixen, amb el desig de que no s’haguès produit, amb el desig que als supervivents tot els hi vagi el millor possible, la bellesa d’un foc que fa seu un bosc – que no d’un bosc cremat -, d’un huracà , d’un tsunami, d’un volcà en erupció, d’un terratrèmol o d’un terrabastall em sembla inqüestionable. Una altra cosa és el desig que aquesta bellesa de la natura desbordada no afectès ningú.
En realitat són aquests grans, enormes fenòmens naturals els que han fet el món. Si no vaig malament – i podrÃa anar-hi perquè sóc un ignorant que s’atreveix a escriure – la formació de la terra s’esdevé a partir d’erupcions de volcans marins. És a dir, que primer tot era mar i les erupcions dels volcans marins van fer que hi hagués terra per damunt de les aigues.
Somnio en que hi ha un tsunami a Barcelona i veig una pel.lÃcula de ciencia-ficció al llit estant. L’aigua normalment tranquil.la de la Mediterrà nia s’endú Colom, Hisenda, Capitania, el monument de Joan Salvat-Papaseit, les Drassanes i puja Rambla amunt cap Vallvidrera i arriba en un tres i no res al cementiri de Monjuïc i s’endú tots els morts al fons del mar i el palau sant Jordi i l’estadi LluÃs companys i no sé quantes coses més.
L’aigua va pujant rambla amunt i ensorra tots els edificis importants de la plaça Catalunya, les seus bancà ries, el banc d’Espanya el Corte Inglés, però respecta – ves a saber perquè – el Zurich mentre tira amunt pel passeig de Grà cia i la Rambla de Catalunya. Algunes de les botigues més fines de la ciutat quedan amarades d’aigua i joies i abrics de visó i llibres sense solta ni volta naveguen cap amunt rabiosament buscant un sentit que minuts abans no haguèssin ni pogut imaginar.
A la Diagonal es retroben diferents corrents marÃtimes i s’emporten cotxes i tranvies i edificis que havien tingut fama de ser dels més pulcres i dels més politcs. Ells ocells volen tant amunt com poden sense entendre tot el terrabastall que hi ha a sota. Sembla que se sentà música de Wagner però només és el so apocalptic de la gran ona, la dels immobles enderrocant-se com si fossin cartes de cartró o fitxes de dòmino o béns mobles que van amunt, amunt en una abraçada potentÃssima que mai no haguessin esperat rebre.
Els peixos contemplen paisatges que fins llavors tenien prohibits. Pensen que és una pena que la corrent sigui tan forta perquè hi ha llocs on valdrÃa la pena quedar-s’hi i fer-hi el niu. Però han viscut tsunamis altres vegades i saben que el més importan és evitar els impactes mortals. Si hi ha un momento en la seva vida en el que cal saber moure les aletes és aquest i tot i aixà és difÃcil de sortir-se’n perquè a banda dels xocs frontals cauen pedres i objectes de tot arreu.
Hi ha un moment en que deixo de contemplar el que passa i jo mateix em trobo xop i navegant per l’onada. Penso que he de fer el mateix que els peixos, però és clar jo no sóc un peix i ara penso que ojalà hagués nascut peix i no persona però penso que els peixos quan són persones també duen pensar que ojalà haguèssin nascut persones i no peixos i que, en definitiva, tot això només són disquissicions metafÃssiques que no serveixen per a evitar que me la foti contra el mercat de sant antoni, que és el primer edifici amb que en trobo quan surto empès per l’onada des del balcó de casa.
Finalment, sona el despertador i decideixo que avui no passaré per la dutxa. Al migdia, després de dinar, miro un documental a la tele que explica que a Barcelona, a la prehistòria, hi va haver un tsunami.
|
Contactes
Registra´t
