| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de tineitor
|
|
| |
Perquè l'estimo, a la meva manera
 dilluns 9/maig/2011 - 10:03  1491  12
Avui és un dia estrany. Fa estona que dono voltes al llit. Encara no és hora de llevar-me, però ho faig. No puc tornar a agafar el son. El temps passa lentament. I al meu cap només hi volta la mateixa cabòria: el dia que m'espera, un dia especial, un dia per dir adéu, per posar punt i final a una relació de més de 25 anys, que ha tingut els seus alts i baixos, però que des de sempre ha estat condemnada a morir.
Res no m'ho pot treure del cap. Ni la dutxa, llarga. Ni l'afaitat, meticulós. Arribo a l'habitació mentre m'acabo d'assecar els cabells, i la mirada se'm perd quan veig el “tratge” al penjador. La camisa blanca, de cotó; i la corbata de ratlles amb colors clars. D'aquí una estona m'ho posaré, i aniré al casament de la meva millor amiga. La que vaig conèixer al parvulari, la que va ser una companya inseparable jugant al sorral, a la piscina o al parc. La nena amb qui em vaig fer el primer petó d'amagat, ràpid i als llavis, el dia que tots dos vàrem fer la primera comunió. L'adolescent amb qui vàrem compartir les inquietuds de la pubertat. La noia amb qui vaig (vàrem) perdre la virginitat, amb disset anys, a finals d'estiu. La que va ser la meva companya de pis quan vaig anar a estudiar a Barcelona. La que vaig consolar les vegades que tenia un desengany amorós; i la que em consolava quan el tenia jo. La dona amb qui un dia vàrem provar de ser parella, però no ens en vàrem sortir.
Avui es casa amb el Toni. I jo hi seré, acompanyat de l'Esther, la meva parella. Tots dos (tots quatre) som feliços. Però em sento incòmode. I la truco.
Tot just està sortint de casa per anar a la perruqueria. Té hora més tard, però està nerviosa, i necessita sortir a prendre l'aire. M'ofereixo per quedar amb ella i fer un cafè mentre acaben de passar aquells últims minuts. Hi accedeix. Em vesteixo ràpid, amb roba informal, i ens trobem a una cafeteria propera a la “pelu”.
Ens saludem amb dos petons, com sempre; i amb un “com estàs?”. Però avui és un dia especial. I els dos notem de seguida que la situació és incòmode. Començo jo, i li explico que porto tota la nit pensant amb ella, amb la nostra infància, amb tot allò que hem viscut, amb tot allò que avui s'acabarà. I ella em sorprèn. Perquè em diu el mateix. I tots dos ens quedem de pedra, amb el cor glaçat, sense esme per reaccionar.
Passen uns minuts, i li pregunto confós: “què ens ha passat”? Ella reacciona, al cap d'una estona. Serena, com sempre ho ha estat, em diu que “potser l'únic error que hem comès és que ho hem compartit tot, i que no hem tingut mai secrets”. I que per això estàvem condemnats a no ser parella, perquè les parelles tenen secrets.
Passen uns altres minuts. El rellotge diu que falta molt poc per dos quarts, perquè obrin a la perruqueria. I ens aixequem, paguem, i sortim al carrer. L'acompanyo fins a la porta. El local és a un primer pis, així que passem l'entrada, pugem les escales i esperem a la porta. Encara no hi ha ningú.
Ràpidament sentim com la porta de l'entrada a l'edifici s'obra, i reconeixem les passes del que ha de ser la perruquera. I ens mirem. Amb un acte reflex ens fem un petó als llavis. Com aquell primer de quan érem uns marrecs. Ràpid, nerviós, mal fet, però molt significatiu. Aquell va ser el primer, i aquest serà l'últim. I tots dos somriem, i ens diem adéu.
Ella entra a empolainar-se, i jo marxo cap a casa. Em canvio i truco l'Esther per passar-la a buscar i anar a l'església. I em sento feliç, perquè estimo la meva parella, i perquè ara sí, tinc clar que vull casar-m'hi i viure amb ella la resta de la meva vida. Però també sóc feliç perquè sé que la Laura ho serà amb el Toni. Perquè l'estimo, a la meva manera.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
