| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
EL FILL DEL PILOTES TE POR DE QUEDAR-SE AL CARRER.
 dijous 5/maig/2011 - 11:24  709  6
Vinc de fer unes gestions a una finca meva. L’he rehabilitat i m’hi he gastat molts diners. M’he hagut d’hipotecar. Costa sacrificis a la meva famÃlia. Però estic content. La finca en la que es va instal.lar el meu avi fa més de 120 anys, on va néixer i va morir el meu pare – que fou qui la va comprar – i on jo vaig viure fins que em vaig casar. Jo he aconseguit – de moment – rehabilitar la finca, que estava feta una ruïna i he aconseguit fer-la rentable. Per tal d’aconseguir-ho – de moment – he utilitzat tres premises: inversió de diners, una estratègia gens romà ntica i moltÃssimes hores de feina. No sabria dir quina de les tres és la més important. Les veig com un triangle en la que els tres angles són indispensables.
El tenir una estratègia gens romà ntica fa que la finca des d’un punt de vista econòmic sigui rentable. Però observo que amb els anys aquesta estratègia – absolutament necessà ria per tal de mantenir la propietat de la finca – fa que esdevinguis insensible no només davant dels propis sentiments – quan vaig decidir llogar la casa dels meus pares vaig tenir un trà ngol, vaig passar la darrera nit allà , em vaig entrompar, etc...- sinó també davant els sentiments i les necessitats dels altres. Ets advocat i saps que la vida econòmica a nostra societat ( i a les altres ) és una selva. Saps que només els forts es poden permetre ser febles de tant en tant, saps que els febles si no procuren ser forts se’ls emporta la corrent, se’ls menja el peix més gran que té una voracitat encara més gran del que ell és. Saps que només ets un petit propietari i penses que t’has de defensar amb ungles i dents dels de dalt i dels d’abaix.
Tancat en la pròpia estratègia, tancat en l’impearmeabilitat de sentiments, tancat en el teu laberint de sumes, restes i tants per cents, de sobte et trobes amb un conegut al carrer de la Riera Alta. És el fill petit del Pilotes, que es para a saludar-te. L’acompanyes en el sentiment perquè, malgrat la seva bravuconeria, apreciaves son pare. Parlen dels temps passats, de quan érem petits i jugavem a la fleca o al carrer. Ell diu que, després d’aquella època, tot li ha anat malament. Que no va estudiar, que va treballar de cambrer 25 anys i fa un que el van fotre al carrer, que es va divorciar fa tres anys de la seva dona que es va quedar amb la casa i les criatures i m’explica que d’aquà un any se li acaba el contracte de lloguer. S’havia subrrogat en el contracte de lloguer del seu pare i l’any que ve se li acaba aquesta subrogació.
La subrogació dels contractes de lloguer suposen que aquests s’allarguin – en principi dos anys – des de la mort del titular del contracte. Com que es tracta de contractes de renda antiga el propietari del pis espera delerosament que el contracte s’extingeixi per tal de poder posar al pis una renda que estigui d’acord amb el preu del mercat. Penso que la pretensió del propietari és totalment raonable ja que tots treballem a preus de mercat i no veig el perquè els pisos de lloguer han de ser una excepció.
Però, és clar, vist des del punt de vista de l’arrendatari o inquilÃ, els interesos –i per tant el punt de vista – és el contrari. L’arrendatari vol que el contracte continui sent indefinit – amb Franco aixà eren els contractes, amb la democrà cia és va establir que el termini mÃnim era de cinc anys – i que li mantinguin la renda baixa que està pagant. Jo opino que això és injust. Que això suposa uns privilegis que van en detriment del lliure mercat i que haurien de tenir la seva correspondència amb que als propietaris ens venguèssin també els bèns i els serveis més barats.
Ara bé, després venen els drames socials que són aquells casos de persones que no tenen feina, que es difÃcil que en tornin a tenir etc..., com és el cas del meu amic. Llavors els dos interesos estan confrontats sense escrúpols i entenc que en una situació de crisi com la que vivim l’administració hauria d’ajudar a resoldre. I, de fet, la Generalitat ajuda a resoldre. O ajudava quan tenia diners per a fer-ho.
Li explico al meu amic – que no viu a casa meva sinó a la finca del costat – que la Generalitat dona ajuts a la gent que no pot pagar el lloguer. Ell, però, se’m posa a plorar. Diu que l’any que ve se li acaba l’atur i se li acaba el contracte del pis i que esdevindrà un sense llar dels molts que volten pel barri. Jo no sé què dir i la conversa se’m fa molt incòmoda. Potser tinc remordiments de consciència però sé que no puc variar la meva estratègia si no vull caure en el parany dels de dalt i dels d’abaix. Sé que no me d’estovar, com no es pot estovar un lleó afamat davant un cadell de nyu, de gacel.la o de girafa. Sé que no em toca a mi fer el paper d’home bo, sinó que això ho han de fer les administracions. Per això paguem impostos.
Abans d’arribar a casa entro al Bar del Siddilali i demano dos tubs de Fra Angelico. Llegeixo sobre les desgrà cies dels tornados als USA i sobre les conseqüencies que encara cuegen del tsunami del Japo. I miro de distreure’m.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
nova |
ok
Thursday, May 5th 2011, 12:59 PM
Dius: " Sé que no em toca a mi fer el paper d’home bo, sinó que això ho han de fer les administracions. Per això paguem impostos."
Les administracions, en una democrà cia representativa com la nostra, són qui han de vetllar per la redistribució de la riquesa d'un paÃs. Aquesta és la teoria que fa molt và rem aprendre, i que encara podem consensuar. Nosaltres paguem els impostos i l'administració decideix on cal invertir.
Segurament que si tots tinguéssim clar que els pressupostos ideològics (econòmics, territorials...) que defensen cada una de les opcions polÃtiques, condicionen definitivament les preses de decisió que ens afecten a tots en general i a cadascú en particular, es superaria l'actual desmobilització polÃtica que es reflecteix en l'alt Ãndex d'abstenció.
En lloc d’omplir-nos els ulls i les orelles amb propaganda electoral buida de contingut clar i concret, els partits polÃtics haurien de presentar tan explÃcit com fos possible, els seus programes d’actuació, les seves prioritats, els seus compromisos. Els electors haurÃem de votar amb més consciència de les conseqüències que implica tenir un o altre govern, i (no ve d’una utopia) poder reclamar el compliment dels programes a que s’haurien compromès.
|
|
-tinta- |
molt interessant
Thursday, May 5th 2011, 12:32 PM
Una reflexió interessant que delata el nostre pensament de primermundistes. No ens ajudem els uns als altres, ens sabem vÃctimes de "peixos més grossos", sempre n'hi ha algun, segur. I com a vÃctimes, quedem exempts de responsabilitat. Deleguem en governs ineficaços la responsabilitat de tot aquell que no sigui nosaltres mateixos. La llei del més fort. El capitalisme. I jo també, no n'estic al marge!
Al marge hi van els marginats. No crec massa en la solidaritat humana, sà que veig marges.
Espero i confio que aquesta crisi ens posi quatre idees a lloc, si tu vols romà ntiques, o diguem-ne d'una ètica diferent. Si més no, m'agradaria.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
