Fa poc que surt als medis unes pàgines de publicitat d'una entitat financera que a rel de les turbulències econòmiques dels últims temps, fa un procés de canvi d'estructura. I ens vol avisar de que tot i canviar d'aspecte, romanguem tranquils, que tot ve a ser el mateix; com si això fos tranquil·litzador.
I ha escollit un eslògan que diu que la seva l'ànima és la mateixa d'abans.
He fet una mini-enquesta a corre-cuita i puc assegurar que a la majoria els hi ve de nou que abans aquesta entitat tingués ànima. Paradoxes.
ser animats/ser desanimats/ser inanimats/ser desalmats...
clar que hi ha també qui s'ha venut l'ànima al diable.
hi ha qui diu que l'ànima es concentra en un punt situat entre els dos ulls de cadascú.
hi ha, però, qui assegura que l'ànima dels banquers existeix: és el punt que queda sota de la butxaca interior-superior- esquerra de les americanes (els banquers porten americana); just damunt el cor. També hi ha qui diu que queda més a l'interior...
Si clic, la frase és coneguda, però en aquests moments resulta que el paraigua l'hem pagat nosaltres... i no d'aquests que et venen pels carrers de qualsevol ciutat quan plou.
Mira els islandesos que han decidit en referèndum, que els bancs s'apanyin amb les seves pèrdues per culpa dels seus errors. L'Estat no distraurà ni una corona en salvar-los.
Aquí, els hem de salvar amb els nostres diners via impostos i encara el seus màxims responsables, estan ben vistos socialment, per citar-ne un, cas Narcís Serra al front de Caixa Catalunya, ara Catalunya Caixa.
Som una societat crítica amb les "xominades" però acrítica amb les coses transcendents i importants. Una societat "pijo-progre".