| |
Poesia Patriòtika Radikal (1a part)
 dilluns 12/maig/2008 - 11:05  458  0
Poesia Patriòtika Radikal
1a part de 2
Catalans, catalanes
Sonaran unes sardanes
I avançarem amb determinació
Cap a l’Autodeterminació
Afotos i tal a enricviii.blogspot.com
Divendres vaig anar al despatx del prestigiós jurista senyor Màrius del Nido, el meu assessor fiscal. Quina devaluació de la paraula prestigi. De qualsevol personatge en diuen jurista. De qualsevol cosa en diuen assessorament fiscal. De qualsevol tio en diuen senyor.
-
- T’ho he dit cinc vegades Henry, et surt a pagar. El programa P.A.D.R.E. són faves comptades.
- Mira, aquest formulari té una orgia de mil caselles, juga amb elles fins que em surti a retornar. Munta’t-ho com et roti però vull que em doni menys tres mil euros aprox. I si no és amb el P.A.D.R.E. usa un que es digui DESMADRE perquè jo no vull pagar una merda. Qualsevol diria que em surten euros de les orelles.
- I doncs? Estàs dient que vols cometre un frau fiscal?
- T’estic dient que aquest estiu me’n vull anar de vacances! O potser et penses que me'l passaré aquí suant la gota grossa perquè no et dona la gana de fer-me la declaració de la renda amb una mica de gràcia?
- Què vols? M’estàs proposant una trampa descarada i de curta volada. Els d’Hisenda t’enxamparan a la primera de canvi i et vindran al darrera reclamant-te el que ara els hi has de pagar multiplicat més l’interès legal. Et deixaran en porretes. No veus que tenen totes les dades dels teus ingressos? Ho saben tot de tu. Et sancionaran segur. És això el que pretens?
- I...? Si em volen sancionar recorrerem i cap problema, als tribunals em trobaran. Collons, Màrius del Nido, de tota aquesta porronada d’Aranzadis que tens a les prestatgeries segur que trobaràs jurisprudència que m’exculpi. O és que tens inundat el despatx de textos legals només per a fer-te l’interessant? Iura novit curia! Cap jutge interpretant la Llei segons el seu lleial saber i entendre em condemnaria. I menys per a donar la raó als mamons de l’Agència Tributària...
- Aterra. No ho podem fer. Amb mi no hi comptis.
- Et repeteixo, aquest estiu vull anar de vacances i fes que em doni menys tres mil euros aprox. o tu i la teva família em tindreu tot l’agost a pan y cuchillo al vostre apartament de Salou. I t’aviso que jo a les vacances em desfaso molt.
- Si t’administressis millor ara no tindries problemes per a pagar l’IRPF i les vacances. Cada dia no és diumenge. No vagis tant a tot drap. I no tornis més al bingo!
- Però què m’estàs contant?!! Si t’administressis millor, si t’administressis millor... No tornis al bingo, no tornis al bingo... Et recordo que ets el meu assessor fiscal i no un pare espiritual. Tu de quin cantó estàs?! Del d’Hisenda o del meu?
- Déu meu, cada any igual. Per què havia d’acceptar dur-te els teus assumptes d’IRPF?
- Doncs perquè t’encanta el meu blog i et caic simpàtic.
- Escolta’m: sóc amic de la família The VIII des de fa molts anys. No podia imaginar-me que fossis així, sinó ja t’asseguro que no hagués volgut cap mena de tracte amb tu.
- La meva família no té gaire vista a l’hora de triar les amistats. Trobo que en tenen de molt xungues. I no miro a ningú, senyor Màrius del Nido!
-
El tio es va donar per al·ludit no sé per què. Va dir que no consentia això de xungo i em va fer fora del seu despatx i després del bufet. Quin sarcasme! L'home que s’acabava de declarar amic de la família The VIII de tota la vida i es va desentendre dels meus problemes amb els impostos i em va fer fora igual que a un gos. Vaig obrir la porta i li vaig cascar davant de tots els presents: No em fas fora, me’n vaig jo!
Vaig estar a un mil·límetre, a no res, de tornar al bufet Màrius del Nido i Associats però aquesta vegada rotllo Andrés Pajarés: mal disfressat, amb una pistola simulada i un aerosol i mossegant al primer que se’m fiqués davant. Afortunadament em vaig trobar amb Thentic i m’ho va treure del cap. Em va dir que no empitjorés les coses. Que m’ho agafés amb calma.
-
I allí estava jo la tarda d’un dissabte intentant desconnectar dels meus problemes tributaris passejant per una zona boscosa a uns quilòmetres de Montserrat quan de sobte quelcom va cridar poderosíssimament la meva atenció: una estelada. Una estelada enorme. Devia ser d’uns dos metres i mig per cinc. La duien dues persones amb un bastó que s’anava doblegant pel pes com si s’anés a partir. Em vaig anar atansant encuriosit a ells.
Catalans, catalanes
Sonaran unes sardanes
I avançarem amb determinació
Cap a la Lliure Determinació
|
Contactes
Registra´t
